“Vull ser escriptor”
No he estat mai a Balaguer. Tanmateix, podria dir que, a la meva manera, me la conec. Per a un servidor, tot comença en aquesta població i en lloc de carrers i cases m’hi imagino llibres i prestatgeries... Tot plegat, gràcies a un professor de la Facultat de Ciències de la Informació que es deia, que es diu, Francesc Burguet i Ardiaca (Balaguer, 1955). No en sé pràcticament res més, només que gràcies a ell em vaig convertir en escriptor, que a l’any 1991 jo era executiu de comptes a Ogilvy & Mather Direct (ho escric i em costa de creure), en règim de resident, i que em calia cursar dues assignatures comunes amb periodisme per seguir la branca de publicitat: sociologia i redacció periodística (I i II), que donava el tal Burguet.
La primera imatge que vaig tenir d’ell és la d’una cabra. Qualsevol ho pot comprovar anat a Google i clicant “Francesc Burguet imatges”. Et surt la cabra. La naturalesa gasta bromes inesborrables. Qui vulgui passar una bona estona, per cert, per internet també corren comentaris d’alumnes del mític professor balaguerí, descrit com el Dr. House de la facultat, amb anècdotes fabuloses. “Tu, la del collar de la primera comunió”, referint-se a una alumna de primera fila. Recordo que vaig pensar: “Ai que patirem”. Jo tenia vint-i-un anys. Es podria dir de mi que pràcticament no havia llegit mai cap llibre i que en Burguet era un professor difícil. Havies d’intentar seure a meitat de classe i si et clissava estaves perdut. Era un espadatxí de la dialèctica. “Demà vindré amb el camió de les escombraries per recollir els vostres exercicis”. Ens havia encarregat una crònica sobre no sé què i ens va posar un zero a tots. Va ser horrorós. Un zero!, marcat en vermell i resseguit amb aquest comentari, ben gros: “Això és una autèntica merda!”
Burguet tenia raó. La majoria arribàvem a la facultat pràcticament analfabets. Ens va fer repetir l’exercici i recordo que em vaig passar tota la nit escrivint, reescrivint, titulant, cercant subtítol, redactant l’entradeta, pensant en la darrera frase; també recordo que, l’endemà, ja no vaig anar a Ogilvy. No hi aniria més i vaig demanar audiència al despatx d’en Burguet. Em va citar de seguida. La cabra m’esperava rere la taula. No em va ni mirar. Repassava uns papers. Em vaig asseure: “Vull ser escriptor”, vaig dir. Va aixecar la vista, els ulls petits, la mirada asèptica, fixa i desenfocada a la vegada, el rostre inanimat, bestial, cabrejat. Mentre Burguet em mirava, li vaig explicar que, reescrivint la crònica suspesa, havia sabut que em passaria la vida fent allò, muntant frases una rere l’altra, i que volia ser escriptor i que... Em va passar un joc de fulls grapats (Burguet no suportava els clips). “Comença amb això”, va dir. Era una llista de tres-cents títols imprescindibles, “els 300 del Burguet”, que en deia jo. Recordo perfectament que també em va dir que no calia que anés més a classe i li vaig fer cas.
Em vaig tancar a casa; vaig passar dos anys reclòs, dels vint-i-un als vint-i-tres, la xicota que tenia es va esfumar, la major part d’amics també (no tots), i a casa meva estaven molt preocupats. Només feia que llegir, a raó de cent-cinquanta pàgines per dia. “Els 300 del Burguet” van anar caient, l’un rere l’altre: Música per a camaleons de Capote (recomano traducció de Quim Monzó, a Quaderns Crema), Curso de literatura europea de Nabokov, Hesse, Steinbeck, Pla, Rodoreda, Aranguren, Cioran (preferit de Burguet), hi havia de tot. I el més destacat: una de les fites més importants en la vida d’una persona, de qualsevol persona, era fer-se una biblioteca, la que fos, amb la selecció dels llibres preferits. A final de curs vaig anar a fer l’examen i en Burguet em va aprovar, encara no sé com. Passats dos anys me’n vaig anar a treballar al Diari d’Andorra, però aquesta és una altra història.
No vaig tornar a veure en Burguet mai més. L’únic que sé és que va néixer a Balaguer, el 1955, i que la meva biblioteca -després de vint-i-cinc anys-, ronda els quatre mil volums, que tinc llibres al lavabo, sota el llit i fins i tot a la cuina.
