Yann Tiersen evoca la infinitud de les pedres al Teatre Grec

BarcelonaAidan Moffat no era al Teatre Grec, però la seva veu enregistrada tronava des dels altaveus. “El meu cor podria ser una roca”, recitava amb accent escocès l’excantant d’Arab Strap, autor d’aquest text anomenat Meteorites. Era un encàrrec de Yann Tiersen, que li havia demanat que escrivís sobre pedres per al seu últim disc, Infinity (2014), un treball de ressonàncies celtes amb lletres en anglès, bretó, islandès i feroès, però no en francès. Un disc sobre pedres interpretat en una antiga pedrera.

De fet, Tiersen, que és un habitual dels escenaris catalans -la nit anterior havia actuat a Tarragona-, ja va tocar peces d’ Infinity l’any passat a la sala Barts, però el públic encara no en coneixia el repertori perquè llavors el disc encara no s’havia publicat. Aquesta vegada, qui havia volgut havia pogut aprofundir en una de les obres més ambicioses del compositor bretó, un treball dens i molt ric en matisos que va ocupar molt bona part del concert. Envoltat pels multiinstrumentistes i cantants Robin Allender, Ólavur Jakupsson, Lionel Laquerrière i Neil Turpin, Tiersen va viatjar del minimalisme al rock més elèctric i abstracte, picant també d’altres discos com Rue des Cascades (1996), Le phare (1998), Dust lane (2010) i Skyline (2011), mentre que la música d’ Amélie només va aparèixer tangencialment, en la seva forma anterior a la famosa banda sonora. És el cas de Sur le fil, interpretada al violí, un dels moments més celebrats per un públic que es va mostrar en tot moment molt entusiasta.

Com un viatge en vaixell

Al capdavant del quintet de multiinstrumentistes, Tiersen va cantar, va tocar el piano de joguina, la melòdica, la guitarra elèctrica i el sintetitzador. Quan el grup harmonitzava les cinc veus ( Slippery stones, A midsummer evening ), el conjunt s’enlairava de forma celestial, i en temes com Dark stuff semblava descarregar una tempesta sobre els assistents. Com en un viatge en vaixell pel mar del Nord, va haver-hi moments de calma i de fúria i cants mariners. És el viatge d’Infinity, de la Bretanya a Islàndia, passant per les illes Fèroe.