AI, AMIC, perquè encara m’ets amic i encara riuríem molt si beguéssim plegats com abans. Tu ja ho saps, perquè abans, entre whiskys, mentre vèiem el futbol a casa de l’autor maleït, després de fer veure que sopàvem al Salambó, n’havíem parlat moltes vegades: jo volia ser com tu, com els autors en llengua espanyola. I tu, en aquella època, trobaves molt anòmal que jo no pogués ser com vosaltres, que ho teníeu tot.
Jo era més descreguda que tu. Tenia menys respecte per les institucions, per la literatura, pels editors i pels partits polítics. Jo no respectava res, tu sempre m’ho retreies. Jo només volia riure. Tu et comportaves com el meu germà gran. Comprenies amb condescendència aquesta opció que havia triat: escriure en català. La comprenies i la valoraves i la trobaves legítima, perquè tu, en aquella època de borratxeres i lisèrgia a casa de l’autor maleït, on mai no hi havia res per sopar i sempre hi havia de tot per beure, encara necessitaves el suport i el pròleg dels autors en llengua catalana, tan estimats pel públic en general i la crítica en particular, tan llegits, vés a saber per què, i tan valorats.
Cap de nosaltres, aleshores, no podia imaginar que hi hauria una manifestació de l’11 de setembre multitudinària, inqüestionable i bèstia, que faria que el president de la Generalitat es comprometés a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Nosaltres, en aquella època del Salambó, ens en rèiem, de les manis. Érem els més individualistes dels món. I no ens podíem imaginar que això un dia ens separaria. Tu et pots continuar permetent l’individualisme. Jo ja no. Tu fas els teus llibres (en aquella època hauríem al·lucinat si haguéssim sabut que escriuries tan vergonyoses lloances del rei d’Espanya) i quan en fas la promoció pel món parles “del terror del nacionalisme” a les entrevistes. Jo haig d’anar a la manifestació de l’Onze de Setembre. Hi estic obligada. M’ha tocat. I en el fons, t’ho juro per aquells bons temps, és divertit. És emocionant. Ja no t’ho canvio.
