ISRAEL TÉ ARMES de sobres per acabar amb Hamàs, però necessita armes dialèctiques perquè la massacre de civils que aquest objectiu comporta sigui digerida per les opinions públiques d’uns aliats que li són imprescindibles. Analitzem-ne tres.
La primera tendeix a assimilar la violència d’estat amb la legítima defensa; i la dels que lluiten per no ser-hi discriminats, amb el terrorisme. Aquesta fal·làcia, patida per Mandela, oblida que molts estats -fins i tot formalment democràtics- han oprimit grups humans per raons de raça, ètnia o religió, i que l’opressió mai pot ser superior èticament a la revolta que genera.
La segona afirma que un antisionista és un antisemita disfressat. Vegem com se’n desmarquen alguns intel·lectuals jueus. Pel nonagenari Uri Avnery, no és només fals sinó que perjudica la lluita contra l’antisemitisme. I el polèmic Norman Finkelstein, fill de supervivents de l’Holocaust, hi veu una estratègia per ofegar les legítimes crítiques contra Israel.
¿És potser l’estratègia que duia Shlomo Ben-Ami a afirmar, entrevistat per Carles Capdevila, que els cristians són genèticament antisemites? Fa de mal dir, però és evident que creure-s’ho incapacita tothom qui se’n senti culturalment com a jutge imparcial.
La tercera és la que assegura que mentre que Hamàs només busca l’anihilació total d’Israel, el govern de Netanyahu està sempre disposat a negociar per crear un estat palestí.
El cert és, però, que si Israel fes marxa enrere en la política expansiva que fa inviable un estat palestí on es pugui viure dignament, si deixés d’exercir d’ocupant que agredeix i humilia i apostés de debò pel que el consens internacional abona des de fa 40 anys, un Hamàs radical perdria el suport majoritari d’aquesta presó a l’aire lliure -d’aquest forat negre de la desesperació- que és avui Gaza. No és la perspectiva que tenim ara.
