Els arquers i els nedadors del desert

Vaig arribar a l’altiplà de Jabbaren pel camí més llarg, però ja se sap que quan viatges el camí més curt no vol dir el millor. Havia aterrat deu dies abans a Tamanrasset, al sud d’Algèria, i en companyia de tres amics havíem travessat en 4x4 les muntanyes de l’Ahaggar. Nits dormint al ras, milions d’estrelles, oasis secrets i grans dunes de sorra daurada van puntejar aquell viatge per terra de meravelles.

Va ser a Djanet on algú ens va parlar de l’altiplà de Jabbaren, al qual s’havia de pujar a peu. “És dur, però val la pena -va afegir-. És ple de pintures rupestres”.

L’endemà, de matinada, començàvem a caminar cap a aquell altiplà que, vist des de baix, semblava el món perdut de Conan Doyle. L’aproximació, per un terreny pedregós, va ser lenta. Al fons es dibuixava l’esquerda per on havíem de pujar, un camí de cabres que s’obria pas entre les roques en ziga-zaga.

Quan després de tres hores de marxa vam ser a l’altiplà, a uns dos mil metres d’altitud, vam mirar enrere i vam veure un paisatge ressec, amb una successió de turons rocosos que es desfeien en les primeres dunes del desert. Les roques, de tan antigues, semblaven rovellades, com si fóssim en un paisatge lunar.

Al cor del Jabbaren, format per un laberint de roques erosionades, amb baumes a la part baixa, vam quedar bocabadats en veure les pintures. N’hi havia moltes i eren meravelloses, fetes amb un traç senzill que dibuixava caçadors amb arcs i fletxes, gaseles, cavalls, antílops, girafes…

Mirant-les vaig recordar el símbol de l’editorial Seix Barral, un arquer estilitzat que havien tret d’allà i que en el temps dels disbarats de la censura havia sigut desproveït del seu penis. I també vaig pensar en els nedadors del desert d’ El pacient anglès. No em costava gens imaginar l’emoció del comte Almásy, l’explorador hongarès que havia trobat unes pintures de nedadors que suggerien que segles enrere al Sàhara hi havia aigua en abundància.

Jabbaren era com gran un museu a l’aire lliure, però ¿quantes d’aquelles pintures sobreviurien al cap dels anys? Ens ho vam preguntar al pic del migdia, quan vam buscar l’ombra d’una bauma per fugir del sol i beure i menjar alguna cosa.

Érem allà, mig adormits, quan del no-res va aparèixer un tuareg. Encara no ens havíem refet de la sorpresa que l’home ens anunciava que era el guia de dues dones belgues que ens havien vist de lluny i que l’enviaven per convidar-nos a fer un te al seu campament.

La proposta era tan sorprenent que no ens hi podíem negar.

El campament de les belgues era a un centenar de metres, protegit per una bauma. Al foc hi havia una tetera que fumejava; a prop, dos rucs que descansaven i dues dones que ens somreien. Ens van donar la benvinguda i ens van explicar que feia un mes que viatjaven per aquelles muntanyes, amb un guia, un noi que els feia de cuiner i els dos rucs. “Som pintores i ens encanten les figures de Jabbaren -es van justificar-. Mirem de copiar-les per retenir aquesta meravella”.

Ens van ensenyar els seus quaderns d’artistes, plens d’apunts preciosos. “De dia copiem les figures -ens va dir una-. Quan cau el sol, fem un jardí de pedres”.

Contemplant el seu jardí, fet amb pedres de diferents mides que dibuixaven camins, rius, illes i turons, vaig tenir la impressió que aquella excursió a Jabbaren era com un viatge en el temps que ens havia dut fins a un món perdut on havíem trobat dues viatgeres que semblaven escapades del segle XIX, a més d’unes bellíssimes figures rupestres que enllaçaven amb la prehistòria i amb els nedadors del desert del comte Almásy.

El Sàhara no m’havia semblat mai tan acollidor.