Els autèntics fettuccine Alfredo

A Roma s’hi ha d’anar. No cal un motiu concret. Roma és el motiu. Tinc una autèntica debilitat per la capital italiana. Ja la coneixia però me’n vaig enamorar definitivament la primavera del 2005 quan hi vaig passar una setmana cobrint per a TV3 els funerals de Joan Pau II i el conclave per escollir el nou papa, que va ser Benet XVI.

Roma no te l’acabes mai. Sempre hi descobriràs racons, pedres, restaurants i cafeteries que valdran la pena. No us faré una ruta per la ciutat però sí que us voldria explicar la història d’un dels meus plats preferits: els fettuccine Alfredo.

És una d’aquelles receptes universals que, aparentment, no són difícils de cuinar. Només necessites la pasta, mantega i parmesà. La primera vegada que els vaig tastar va ser molt lluny d’Itàlia, concretament en una pizzeria de Hong Kong. Em van agradar tant que vaig retenir-ne el nom i després els he anat trobant en cartes de restaurants de tot el món. Són boníssims i quan vaig descobrir que el seu inventor tenia un restaurant a Roma vaig decidir que havia de tastar els fettuccine Alfredo originals. I aquí va venir el problema. Buscant i remenant vaig trobar que a Roma hi ha el restaurant Alfredo de la Via della Scrofa i el restaurant Il Vero Alfredo de la Piazza Augusto Imperatore. Tots dos tenen com a plat estrella els fettuccine en qüestió i tots dos expliquen exactament la mateixa història amb el mateix protagonista, Alfredo Di Lelio. De pasta amb mantega i formatge ja n’hi havia abans que nasqués l’Alfredo però la seva gran aportació va ser doblar la quantitat de mantega que s’hi posava. Va ser l’any 1907. La dona de l’Alfredo estava embarassada i, per ajudar-la a digerir millor, el cuiner va provar de posar-hi més mantega. La idea va resultar un èxit, perquè el plat va sortir molt més saborós, però enlloc diu com va anar la digestió de la dona amb tanta mantega.

Tots dos restaurants també expliquen que el 1914 hi van anar a sopar Mary Pickford i Douglas Fairbanks, dues estrelles rutilants del cinema mut que estaven de lluna de mel a Roma. Els van agradar tant els fettuccine que li van regalar a l’Alfredo una forquilla i una cullera d’or massís i una fotografia d’ells dos. L’Alfredo la va penjar a la paret i el rebombori va ser tan gran que no hi havia famós que passés per Roma que no anés a menjar a ca l’Alfredo. No podia ser que l’anècdota hagués passat en dos restaurants el mateix dia però, efectivament, tots dos tenen penjada la fotografia de la parella i desenes de fotografies més d’altres estrelles del cinema, la música i la política.

Quina és la solució a tot aquest embolic? Doncs que l’Alfredo va decidir retirar-se el 1938 i va deixar el restaurant a un dels seus socis, que no li va canviar el nom i va continuar fent el mateix. Però anys després el vell Alfredo s’ho va repensar i va decidir tornar a obrir un restaurant utilitzant la mateixa història, que, de fet, era la seva. I allà, a Il Vero Alfredo és on han continuat primer el seu fill i ara el seu nét, tots dos lluint el mateix bigoti generós que caracteritzava el primer Alfredo de la nissaga.

En tots dos restaurants menjareu uns excel·lents fettuccine Alfredo, però jo em decanto per Il Vero Alfredo. El local és clàssic i antiquat però sempre apareix l’Alfredo III amb el seu bigoti i et diu que t’ha vist tan distingit que et permetrà sopar amb uns coberts d’or com els de la Pickford i el Fairbanks. La il·lusió, però, només dura fins que veus que fa el mateix oferiment amb la mateixa vehemència als que acaben d’arribar a la taula del costat. Els italians són així.