Un bany a l’Amazones

Als rius europeus hi viuen unes dues-centes espècies de peixos. Només a l’Amazones n’hi ha tres mil. I així podríem anar fent amb la resta de la fauna i la flora que viu al voltant del riu més cabalós del món. A la selva amazònica tot és desmesurat, començant per la seva superfície: sis milions de quilòmetres quadrats de color verd, la major part en territori del Brasil. Diuen que és el pulmó del planeta però, quan hi arribes, més aviat et quedes sense respiració, aclaparat per tanta exuberància natural.

Un bon lloc des d’on es pot fer una incursió a la selva és Manaus, la capital de l’estat brasiler de l’Amazones. És l’estat més gran del país. En el mateix espai hi cabria tres vegades Espanya i encara quedaria lloc per a Grècia. Manaus, doncs, és un accident enmig de quilòmetres i quilòmetres de vegetació frondosa. La ciutat està molt mal connectada per carretera, perquè la selva no es deixa asfaltar, però s’hi arriba molt bé pel riu. És a uns 1.500 quilòmetres de la costa però al seu port fluvial hi atraquen fins i tot transatlàntics. El riu és, de fet, la gran autopista de la regió, i per això no és estrany que hi hagi gasolineres flotants.

L’Amazones s’alimenta de grans afluents, i un dels més importants és el Río Negro. La seva aigua marronosa es troba amb l’aigua més clara de l’Amazones molt a prop de Manaus i provoca un fenomen molt vistós: El Encuentro de las Aguas. A causa de la diferència de velocitat, densitat i temperatura, les aigües no es barregen immediatament. Avancen paral·leles uns quants quilòmetres com si estiguessin separades per una paret invisible. Val la pena agafar una barcassa i anar a fer la foto.

El Río Negro no és l’únic que és de color negre. A l’Amazònia els rius es divideixen entre negres i blancs. Els negres són així perquè passen per terres més àcides que enfosqueixen l’aigua, mentre que els altres són blancs perquè neixen del desgel dels Andes i arrosseguen més sediments. Hi ha, però, una altra característica que els diferencia. A la riba dels rius negres hi viuen els indígenes i hi ha els hotels. Els rius blancs, en canvi, estan absolutament despoblats. No entens el perquè de la diferència fins que arriba la primera nit que dorms a la selva.

T’empastifes de cap a peus de repel·lent de mosquits i t’esparveres quan veus que el restaurant de l’hotel té sostre però no té parets ni mosquiteres. Preguntes i et diuen que no pateixis, que de mosquits no n’hi ha cap. Com? ¿A l’Amazones no hi ha mosquits? I per què fa quinze dies que t’estàs prenent el maleït medicament contra la malària? No n’hi ha al voltant dels rius negres perquè l’àcid de l’aigua mata les larves. Als rius blancs, quan cau el sol, n’està infestat. I no només hi ha mosquits. Als rius blancs, com que les seves aigües porten més aliment, hi ha molts més peixos, entre els quals la famosa piranya que es torna boja amb la carn humana. Els indis, doncs, viuen als rius negres però pesquen als blancs. Veient el panorama i comprovant efectivament que de mosquits no n’hi ha ni un, no vam tenir cap por de banyar-nos al nostre riu negre per treure’ns de sobre la calor asfixiant.

Això sí, quan ens hi vam banyar encara no havíem fet l’excursió per anar a veure cocodrils. El riu negre no només agrada més als humans. Hi ha moltes altres espècies que també s’hi senten més còmodes. Els cocodrils en són una i, com que les aigües són tan fosques, poden passar desapercebuts i atacar les seves víctimes per sorpresa. I ja et dic jo que quan els has vist prenent el sol amb aquella boca tan ben moblada et vénen molt poques ganes de tornar-t’hi a banyar.