I AQUÍ
Efímers 25/10/2014

El “buf, a mi no” com a símptoma

i
Carles Capdevila
2 min

FA PROP DE TRENTA ANYS, un vespre vaig arribar al pis on vivia tot sol i vaig trobar-me la porta rebentada. Hi havien entrat a robar. Baixant a buscar ajut d’algú, espantat, em vaig trobar el president de l’escala. Érem pocs pisos. Quan li vaig dir el que m’havia passat va pujar les escales corrent, i de seguida va tornar a baixar a buscar-me i em va dir, literalment: “Buf, a mi no”. Només faltava que hagués afegit “Elis, elis”. S’entén, pobre home, el primer que va fer va ser témer que potser havien entrat a més domicilis, i es va alegrar de no ser-ne víctima (davant meu, que això potser no calia). I després em va ajudar.

La poca sensibilitat, per dir-ho així, la celebració que a ell no, buf, és instintiva, i delata com anem a la nostra. És la sensació que poden tenir a l’Àfrica si observen com celebrem, i s’entén que ho fem, que casos d’infecció per Ebola com el de la infermera Teresa Romero es poden curar. Ahir l’OMS va dir que ja s’han superat els 10.000 infectats en vuit països, dels quals la meitat han mort. Mentrestant, Obama rebia la persona curada als Estats Units i demanava que el tema es deixés en mans de la ciència i no de la por. Lògic, per combatre l’alarmisme. Però a l’Àfrica, de moment, tenen motius per tenir por. Terror, perquè aquesta malaltia, i d’altres de més escampades com la malària, sí que mata. I perquè la ciència, quan avança, ho fa abans en uns països que en uns altres. Aquest nostre “buf, a mi no” tan occidental, tan instintiu, potser comprensible, passa a ser ofensiu des de la mirada del que “buf, doncs a mi sí”. On plou sobre mullat. Convé anar-nos-ho recordant. I procurar que l’accés a la medicina s’encomani tan ràpid com les malalties.

stats