VUIT DIES després, la primera conclusió sobre el cas Pujol és que no es parla de res més. Taxistes, forners, gent a les sales d’espera, el que et reconeix al carrer, la dentista, parents, amics, saludats. Tothom vol parlar-ne. Que fort això del Pujol: i ara, què? Ser periodista i desconnectar a l’agost sembla impossible.
Assumit que és culpable perquè la notícia neix d’una confessió, també s’ha fet evident que l’aparell de l’Estat té pressa per descobrir ara el que no va voler investigar durant dècades. L’ofensiva és descarada, i delata que té eines per descobrir fraus i les fa servir de manera desigual, contra els que considera enemics i no amb els que fan bondat. Aquesta constatació diu molt poc d’un estat de dret. Esgarrifa.
El cas Pujol impacta sobre el procés, esclar. I pot desanimar i debilitar lideratges. Però no acabo de trobar la lògica en els que hi veuen el final, i trobo precipitada l’eufòria dels que ho celebren, a banda que és trist celebrar que morin projectes sense tenir-ne d’alternatius. Si algú volia un estat propi perquè creia que l’espanyol li va en contra, ¿constatar tot el que fa per evitar el procés el farà canviar d’opinió i li farà venir ganes de quedar-s’hi? ¿Qui se senti decebut (amb raó) per Pujol abraçarà el Rajoy de Bárcenas per consolar-se? I als que ja els estava bé seguir a l’estat espanyol, ¿veure com aquest estat ha permès a Pujol i companyia fer el que vulguin durant dècades i només l’ha investigat ara no els fa dubtar del tipus de justícia discrecional que hi impera?
