Dimecres. Un servidor de vostè era al bar del Parlament i va passar pel meu costat Alícia Sánchez-Camacho. Aprofitant l’ocasió, vaig demanar-li la seva versió sobre les presumptes pressions que està fent a la Fiscalia pel tema del 9-N. Ella, encantada, em va ensenyar diversos teletips d’agència recalcant-me repetidament l’hora en què havien estat emesos. I tots eren sempre anteriors a les seves manifestacions sobre el cas. Per tant, ella es defensava dient que sempre ha parlat reproduint una notícia publicada amb anterioritat i que, en conseqüència, no és cert que ella li dicti res a la Fiscalia. I ara vostè pot dir-me: “Escolti, que la Fiscalia potser sí que tenia pensat presentar la querella, però ella va llistar-li els delictes”. I potser afegirà que el programa La otra red de Cuatro ha emès una conversa amb l’advocada Montse Suárez on diu: “La cosa està passant de la ratlla. I jo els estic assessorant, o actuen, o, noia... és que jo, pràctiques antidemocràtiques no les puc tolerar”. I l’al·ludida li pot respondre que va dir-ho, sí, però que no parlava de la Fiscalia. I així podríem estar hores, argument i contraargument. On vull anar a parar? Som-hi.
Davant no ja d’opinions sinó de proves oposades, quina és la veritat o la mentida d’aquest cas? A qui em crec? Hi ha dues històries paral·leles que poden ser del tot o parcialment certes. Si sóc partidari de la senyora Sánchez-Camacho, em creuré la seva versió. Si hi sóc contrari, diré que menteix. En definitiva, la màquina mediàtica em crea diverses veritats per a cada tema i jo trio la que m’agrada. És la veritat privada. Terrible.
