CONFESSO QUE el cap de setmana no les tenia totes amb això de la prohibició de tocar L’estaca a Badalona. Ja ho havíem publicat i pensava, ai, ai, ¿i si això és un muntatge d’algú? Sincerament, em costava molt de creure que hi hagués algú capaç de fer una cosa tan bèstia i alhora tan absurda. El 2014. Fins i tot coneixent qui mana allà (provisionalment), els seus antecedents, hi ha viatges al passat que semblen una broma. De mal gust, naturalment. Però és cert que l’episodi, gens anecdòtic, molt representatiu d’una mentalitat prohibitiva, censora, ha quedat com una criaturada al costat de la manca de respecte, la indecència, la vergonya immensa, de veure ahir uns feixistes amb el braç enlaire al Parlament. Convidats pel PP. Tot i saber el menyspreu d’Alícia Sánchez-Camacho per la cambra des que es va negar a comparèixer-hi pel cas Camarga, tot i els seus precedents, també ahir van aconseguir superar encara més la misèria moral i política que suposa obrir les portes de la cambra a uns intolerants per tacar-la amb unes fotos que han de fer caure la cara de vergonya, pròpia, no aliena, als que els van convidar. Comença a haver-hi massa evidències de la connivència amb sectors ultra. El dia d’ahir, que em contradiu a mi mateix fa tres dies quan deia que estàvem encallats -perquè no estem encallats, reculem a marxes forçades-, el va rematar l’aparició d’un altre fantasma del passat, aquell Gaddafi que va regalar un cavall al seu amic Aznar. Aznar, impulsor de la Guerra de l’Iraq, va cobrar una comissió per afavorir negocis a Líbia. Es va fer amic d’aquest sanguinari com a president i ja des de fora del càrrec hi feia negocis com a comissionista. Prou.
