Fer un xut que sorprengui el porter i marcar un gol no és només una qüestió de força. La densitat de l'aire i la velocitat de rotació de la pilota sobre algun dels seus eixos de simetria resulten claus per fer els anomenats xuts en rosca. A final de temporada, amb una temperatura de l'aire més alta, fer aquests xuts en rosca és més difícil.
La fórmula del xut efectiu
L'àrbitre ha xiulat falta prop de l'àrea gran. Una barrera de sis jugadors se situa pocs metres davant de la pilota, amb l'objectiu d'aturar el xut que en pocs segons farà un jugador de l'equip atacant. Amb tants obstacles entre la pilota i la porteria sembla una missió impossible marcar gol... Si no és que la pilota pot esquivar la barrera i mentre es dirigeix veloçment cap a la porteria es desviï de la seva trajectòria rectilínia i despisti defenses i porter. I, realment, això ho saben fer molt bé els futbolistes professional fent un xut de rosca.
En el moment de fer el xut, a més d'impulsar amb força la pilota cap a la porteria, ho fan amb efecte perquè roti veloçment sobre el seu eix de simetria vertical. A mesura que es desplaça horitzontalment, la pilota gira molt ràpidament. Apareix aleshores una força que la desvia de la seva trajectòria rectilínia, esquivant la barrera de jugadors defensius i despistant el porter. La força que causa aquest sorprenent gir de la pilota és l'anomenat efecte Magnus.
El físic alemany Heinrich Gustav Magnus (1802-1870) va ser el primer a donar una explicació a un fet que ja amoïnava de valent els militars d'aquella època: tot i la sofisticació dels seus canons no feien mai una diana plena, els obusos sempre es desviaven lleugerament de la seva trajectòria.
Qüestió de forces
L'efecte Magnus afecta els objectes que es desplacen en el si d'un fluid i alhora tenen una rotació sobre si mateixos, al voltant d'algun eix de simetria, com passava als obusos quan sortien per la boca del canó. El mateix cas es pot aplicar al llançament de la pilota. Després del xut, la bola que es desplaça horitzontalment rotant al voltant del seu eix vertical fa que l'aire adherit al costat esquerre i dret es mogui a diferents velocitats.
El valor d'aquesta diferència de forces en els dos costats de la pilota depèn bàsicament de dos factors: la velocitat de rotació de la pilota sobre el seu eix, que depèn exclusivament de l'habilitat del futbolista, i de la densitat de l'aire, determinada per les condicions meteorològiques i geogràfiques. Durant les jornades de futbol de l'hivern la temperatura és més baixa i, per tant, la densitat de l'aire és diferent que la de finals de temporada, al mes de maig. Cal donar més rotació a la pilota per aconseguir el mateix efecte que s'aconseguia a l'hivern amb menys rotació. El futbolista ha d'invertir més energia per fer rotar la pilota que a l'hivern i això, probablement, va en detriment de la força del xut i de la punteria. Potser per això en els partits de final de temporada sembla que costi més que la pilota entri a la porteria amb aquests màgics xuts en rosca. Haurem d'esperar a la temporada que ve per gaudir-ne.
