La solució de certes necessitats s’obté amb productes molt concrets: per al mal de cap, aspirina; per a la pell seca, crema hidratant; per a un lavabo embussat, desembussador; per a nens inapetents, oli de fetge de bacallà. Però la sensibilitat química múltiple, les al·lèrgies, les intoleràncies, la por, han portat part de la població a malfiar-se de tot: dels detergents, dels cosmètics, dels additius, dels medicaments. Certa publicitat ho reforça: hi ha rentavaixelles “amb menys químics”, embotits sense gluten, ni lactosa, ni colorants, ni fosfats. Certes persones no són intolerants a la lactosa ni tenen celiaquia, però prenen llet sense lactosa i aliments sense gluten, per si de cas. I miren etiquetes per evitar productes que tenen un nom amb la E al davant. ¿Anem, doncs, cap a una societat amb menys productes químics afegits? Ho sembla, però alhora es posen nous productes per les seves suposades virtuts. En lloc de sucre o d’edulcorants artificials, hi posem stevia o, més exactament, glucòsids d’esteviol E-960. O àloe als cosmètics. O vitamines B6 i D als iogurts per activar les defenses. O més calci i omega-3 a la llet. El concepte és: fora certs productes, benvinguts altres productes.
Alternativament, s’inventen nous processos de tractament. Per evitar l’ús d’additius o pesticides s’irradien fruites i verdures, es posen carns i embotits a altes pressions, certs pans es fan amb doble fornejat... El concepte és: menys producte, més procés.
El futur dirà cap on es decantaran empreses i consumidors. Però el que és segur és que perquè hi hagi menys (productes) químics caldran més (tècnics) químics.
