UN RECENT article de Sara Moreno a l’ARA vindicant la ideologia posa sobre la taula un tema apassionant: ¿pot un polític prendre decisions que no siguin, almenys en part, ideològiques? I, si no pot, per què té tanta por de reconèixer-ho?
Resulta curiós veure com els que debaten sobre educació s’acusen mútuament d’“ideològics”. Jo diria que és impossible parlar-ne sense ser-ho i només admetent-ho podem iniciar un diàleg profitós.
Ser ideològic respon a la necessitat de recobrir de coherència racional unes adhesions emocionals, i és acceptant que això ho fem tots que podem arribar a ser conscients d’on ens fem trampes que fan passar per interessos generals els propis.
Seguim el camí invers quan la ideologia busca refugi en la ciència i investint-se del seu prestigi dogmatitza. I és aquí on penso que caldria fer una diferenciació molt clara entre ciències naturals i socials.
Tan lloable és que abordem amb la màxima racionalitat tot el que és social com que entenguem que és impossible garantir que la ciència que deriva d’aquestes disciplines estigui lliure d’ideologia, i en algun cas de simple mala fe.
Vivim, al capdavall, immersos en una crisi en què brillants economistes ens han dut al caire de l’abisme partint d’axiomes tan científics -jo diria esotèrics- com el que afirma que un mercat totalment lliure sempre s’acaba regulant.
La diferència entre les teories de Marx i Einstein, com va veure molt bé Popper, és que les segones s’ensorrarien del tot si fallessin un sol cop a predir com funciona l’Univers, mentre que les primeres es reformulen tants cops com calgui quan la història les refuta.
I encara n’hi ha una altra, de diferència, que mostra l’indefugible substrat ideològic de la ciència social: que hi ha hagut milions de marxistes i ni un sol einsteinià.
