El cinema revisa la memòria històrica

BarcelonaFa gairebé un segle David W. Griffith (1875-1948), considerat per molts el creador del llenguatge cinematogràfic, deia que la història l’acabarien explicant les pel·lícules: “Arribarà un moment en què als nens a les escoles se’ls ensenyarà pràcticament tot a través del cinema, mai més es veuran obligats a llegir llibres d’història”. Els llibres continuen sent essencials, però des de la irrupció del cinema cap líder polític ha obviat la importància que pot tenir una imatge cinematogràfica. “El cinema expressa una mentalitat d’una manera més directa que altres mitjans”, detalla Josep Maria Caparrós, catedràtic d’història contemporània i cinema de la Universitat de Barcelona (UB).

Del 3 al 5 de setembre Caparrós i Magí Crusells, vicedirector del Centre d’Investigacions Film-Història, dirigeixen el IV Congrés Internacional d’Història i Cinema, que tindrà lloc a la Facultat de Geografia i Història de la UB. L’objectiu és reflexionar sobre la contribució del cinema com a representació de la memòria i analitzar el setè art com a font històrica. “Els cineastes són fills del seu temps i reflecteixen el seu context social, polític i econòmic”, reflexiona Caparrós.

1. ‘El cuirassat Potemkin’

Lenin, el primer líder polític que va utilitzar els cineastes

El cuirassat Potemkin (1925), de Serguei M. Eisenstein, no és rigorós amb la història, però té un gran valor testimonial. La brutal i angoixant repressió de les forces tsaristes contra un poble indefens, que evoca la seqüència de les escalinates d’Odessa, no va existir mai. Eisenstein manipula la Revolució Russa del 1905, però el seu muntatge trepidant ha quedat imprès en l’imaginari col·lectiu. El cineasta utilitza escenaris naturals i una fotografia d’una gran veracitat documental, i converteix la massa en protagonista d’una gran epopeia. “Lenin va ser el primer líder polític que va veure el poder de la imatge cinematogràfica”, diu Caparrós. La consigna que el primer dirigent de l’URSS va llançar el 1922 és prou clara: “De totes les arts, el cinema és per a nosaltres la més important”. Va nacionalitzar la indústria cinematogràfica, va crear l’escola cinematogràfica de l’estat i les va posar al seu servei.

2. ‘El triomf de la voluntat’

El documental, al servei del culte a la personalitat de Hitler

Quan la cineasta alemanya Leni Riefenstahl va fer 100 anys, en una entrevista a la cadena N-tv, va dir: “Tan sols he servit una vegada Hitler i va ser durant el rodatge d’El triomf de la voluntat ”. Riefenstahl, avançada al seu temps, perfeccionista i apassionada, va treballar pràcticament fins a la seva mort, als 101 anys, però no es va poder alliberar mai de l’acusació d’haver col·laborat amb el règim nazi. El documental segueix Hitler a Nuremberg durant el congrés del partit nazi del 1934. La intencionalitat és clara: s’inicia amb les imatges de l’àguila imperial i l’esvàstica. Mentre Hitler desfila, apareix al seu entorn una aurèola lluminosa, com si fos un enviat celestial, i és fotografiat en contrapicats, per fer-lo més gran. El film, que enalteix el líder nazi, es va projectar sovint durant la Guerra Civil Espanyola a les ciutats sublevades.

3. ‘Raza’

Franco, devorador de pel·lícules i guionista de cinema

Franco tampoc va subestimar el cinema. “Era un apassionat del cinema, veia dues pel·lícules cada setmana; en va arribar a veure dues mil. Li agradaven sobretot les de sèrie B. Tenia predilecció per la comèdia, els westerns i els films d’aventures”, explica Caparrós, que està a punt de publicar un llibre sobre la passió pel cinema del dictador. Com Stalin o Hitler, amb qui més s’emocionava era amb si mateix, per això la pel·lícula que més va veure, i de la qual va ser guionista, és Raza (1942). La rutina de Franco era sempre més o menys la mateixa: sempre acompanyat, primer veia el No-Do, després berenava i finalment veia la pel·lícula. Mai feia cap comentari, i diuen que tossia quan veia petons massa llargs.

4. ‘Bienvenido Mr. Marshall’

El setè art en temps de guerra i la ironia de Berlanga i Bardem

Coincidint amb el congrés de la UB, la Filmoteca estrenarà el 5 de setembre Cinema en temps de guerra, un documental de Bartomeu Vilà que relata les vivències d’un dels últims directors de fotografia del cinema de la República, Joan Mariné. El bàndol republicà també era conscient de la poderosa eina de propaganda que era el setè art. Durant el conflicte, es van realitzar 350 pel·lícules, produïdes pels sindicats, els partits polítics i el govern. Alguns cineastes van retratar la vida quotidiana de Barcelona en plena guerra. Els seus autors, amb el triomf de Franco, van ser enviats a l’ostracisme. Els que sí que van poder fer cinema durant la dictadura van intentar fer crítica i sobreviure a les tisores dels censors. Berlanga ho va aconseguir amb Bienvenido Mr. Marshall (1953) i El verdugo (1963). “A través de la comèdia, Berlanga retrata l’Espanya rural abandonada i fa una crítica als nord-americans. Els Estats Units van censurar una imatge de Bienvenido Mr. Marshall en què surt una bandera nord-americana bruta i tirada a un riu”, explica Caparrós. Franco, després de veure El verdugo, va dir de Berlanga: “Aquest home no és un comunista, és una cosa pitjor: és un mal espanyol”.

5. ‘Queridísimos verdugos’

La Transició i el documental denúncia de Martín Patino

Queridíssimos verdugos, de Basilio Martín Patino, és un al·legat en contra de la pena de mort, però també un valuós testimoni de la seva època. Retrata una realitat sòrdida i brutal, i reflexiona sobre la pena capital i la figura dels funcionaris públics que executen la condemna. Es va filmar clandestinament el 1971 i s’havia d’exhibir el 1973, però no es va projectar fins al 1977. Els testimonis són tres botxins, els últims del franquisme. És un film pertorbador: s’explica la peripècia vital dels botxins, que descriuen el seu ofici i els últims moments d’alguns dels condemnats, i s’hi intercalen retalls de la crònica negra. Acaba amb una dedicatòria: “A la memòria de tant dolor”.

6. ‘El pico’

L’addició a l’heroïna i el procés de pau al País Basc

El pico (1983), d’Eloy de la Iglesia, va ser una pel·lícula de culte en el seu temps, però també molt criticada i qualificada de demagògica. És també un retrat de la Transició: els seus protagonistes estan marginats per l’addicció a l’heroïna. El Paco és fill d’un guàrdia civil, i el Martín, d’un diputat abertzale. Edurne Portela, una de les ponents del congrés i professora de la Universitat de Lehigh, defensa que el film té un gran valor com a document històric i també en l’actual procés de pau al País Basc: “El pico ofereix una solució problemàtica, i àmpliament acceptada, al conflicte de la violència. La solució és l’oblit, decidir que les coses acaben quan un decideix que acabin, sense que importin els fets criminals del passat, les conseqüències o com reconstruir allò personal i col·lectiu després de la violència”.

7. ‘Blancaneu’

La subtil crítica de Pablo Berger a la marca Espanya

Blancaneu (2012), l’adaptació que va fer Pablo Berger del conte dels germans Grimm a l’Espanya dels anys 20, és, segons el professor de la Universitat de Navarra Jorge Latorre, un mirall dels problemes d’identitat de l’Espanya actual. “Aconsegueix que el que inicialment semblava un cant al folklore popular i a la tradició taurina i flamenca, que constitueix la marca espanyola per excel·lència, es converteixi de sobte en una crítica tan subtil com demolidora a aquesta mateixa imatge de marca que identifica Espanya al món, i que està sobretot associada a Andalusia”, defensa Latorre a la seva ponència.

8. ‘La plaga’

Una nova generació de dones documentalistes

“Ara molts autors espanyols fan cinema de gènere perquè volen vendre la pel·lícula a l’estranger per poder-se guanyar la vida, però hi ha una nova generació de dones documentalistes molt sensibles a la realitat del seu entorn, als problemes quotidians, i molt compromeses”, diu Caparrós. “És una altra mirada, una altra visió”, afegeix. Entre aquestes cineastes hi ha Ariadna Pujol, que a Aguaviva (2005) relata la immigració; Carla Subirana, que a Nedar (2008) parla de les generacions de dones enfrontades a l’Alzheimer, i Neus Ballús, que a La plaga (2013), una pel·lícula d’històries creuades, mostra la vida a la perifèria de Barcelona. Són testimonis que potser en un futur seran fonts històriques.