La comèdia nord-americana torna a la facultat

Los AngelesPhil Lord i Christopher Miller van esclatar com a tàndem creador dirigint Pluja de mandonguilles (2009), que es va convertir en un èxit inesperat del cinema d’animació. Tres anys després van confirmar les bones crítiques amb Infiltrats a classe, protagonitzada per Jonah Hill i Channing Tatum. I després van convertir Lego, la pel·lícula en una mina d’or. Ara tornen amb Infiltrados en la universidad, que s’estrena aquest divendres, un altre cop amb Hill i Tatum fent de policies amb poca traça. “Els agrada parlar de coses sobre les quals la gent té poques expectatives”, diu Jonah Hill, que recorda que la primera part d’ Infiltrats feia tota la pinta de convertir-se en “una pel·lícula horrible”. En canvi, segons Hill, Lord i Miller la van fer atractiva tant per al “jove més beneit com per a l’adult més intel·ligent”. “Aquesta és la seva genialitat”, diu Hill.

“Som tan ansiosos i neuròtics que és estrany pensar que les coses aniran bé”, explica Miller, nascut el 1975 i amb un aspecte de pulcre pare de família que s’adiu poc amb Hollywood. Lord té la mateixa edat però va néixer a Miami. Es van conèixer a mitjans dels anys 90 a la Universitat de Dartmouth (Nou Hampshire), quan Miller va cremar accidentalment els cabells de la xicota de Lord. Entre festa i festa, Lord va convèncer Miller per anar a classes d’animació i ben aviat van començar a fer curts.

Després de graduar-se, durant una entrevista amb la branca d’animació televisiva de Walt Disney, Miller va mostrar alguns exemples de la feina amb Lord i l’estudi va acabar entrevistant la parella. “Simplement van assumir que érem un equip”, recorda Miller. “Ens van fer encàrrecs com a equip i vam pensar: d’acord, provem-ho”. Així va començar el seu complex i laboriós mètode d’escriptura, que encara utilitzen, i que Lord assegura que els fa ser “el grup de rodatge menys eficient de tots els temps”. Junts donen cos al text, escriuen escenes de forma separada, intercanvien esborranys, editen els guions de l’altre, discuteixen sobre els canvis, tornen a intercanviar esborranys, i així fins que estan d’acord o, possiblement, fins que embogeixen.

Sàtira amb un punt emotiu

Després de treballar en dibuixos animats de dissabte al matí, van iniciar la seva pròpia comèdia animada, Clone high, i també van fer guions per a la sèrie How I met your mother. Més tard els van contractar per escriure el guió del llibre infantil Pluja de mandonguilles i van acabar dirigint la pel·lícula. Al principi deien que la seva història era poc més que una successió de bromes, fins que Amy Pascal, copresidenta de Sony Pictures, els va demanar que fessin el conte més interessant, donant-li un punt més emotiu. “Tenen una veu molt específica, una forma molt poc coneguda de sàtira”, diu Pascal. L’aposta va ser encertada: la pel·lícula va acabar ingressant 180 milions d’euros.

Lord i Miller van concebre després Infiltrats a classe a partir de la forta relació entre els dos protagonistes. El resultat d’aquesta aventura fora de l’animació va ser incontestable: ingressos de 150 milions de dòlars. Amb l’èxit, però, arriba el perill d’estar condemnats eternament a les seqüeles. Van produir Pluja de mandonguilles 2 abans de treballar en Infiltrados en la universidad. També estan produint una pel·lícula basada en una joguina de Lego i en una sèrie de televisió, i treballen en un segon film sobre Lego.

Ara, després de promocionar l’última pel·lícula, s’han pres unes vacances per separat. Totalment per casualitat, tots dos van programar-les a Itàlia; només els separava un poble. “He llogat una casa de camp durant un setmana per fer veure que sóc George Clooney”, deia Lord durant una entrevista abans que Miller li contestés: “Per què no véns?” Responent-li sobre si aquesta casa era apta per a menors, Lord li va dir: “No sé què dir-te, està feta de pedra. ¿Un material com la pedra és apte per a menors?” Passi el que passi, diuen, estan destinats a continuar fent pel·lícules per les quals es tenen baixes expectatives, una meta inabastable ara que s’espera tant d’ells. “Això és, d’alguna manera, el que busquem als nostres films”, diu Miller. “Semblen males idees i llavors et sents alleujat. Tenir expectatives baixes és la clau per ser feliç a la vida”. Lord afegeix: “Aquest podria ser el meu epitafi: «No va ser tan dolent com pensava. Aquí descansa Phil Lord»”.