EL QUE VA FER Jordi Pujol és del tot inadmissible. I l’actitud negacionista dels últims dos anys, ja acorralat, que ha acabat amb la confessió del president i la dimissió anterior d’Oriol Pujol, tard i malament, no s’entén de cap manera: una fugida endavant que agreuja el perjudici al partit quan per a ells havia de ser evident que feien més nosa que servei. Cal tractar l’afer amb severitat, en la línia del nostre editorial d’ahir i l’anàlisi lúcida i contundent de Toni Soler avui. I seria un autoengany dir que el cas no afecta el procés. El primer perjudici és el cop moral als ànims de molts catalans, descol·loca i decep els que el tenien com a referent, i fa de preàmbul revelador de judicis pendents com el cas Palau. En segon lloc, és una munició utilitzada per desacreditar el catalanisme en general i per perjudicar els líders actuals de CDC, ho saben bé els que han treballat per trobar els documents i no dissimulen l’eufòria d’haver-los trobat. Però la tercera conseqüència és clarament positiva. Fa que, ara sí, el procés només sigui possible si és alhora un procés regenerador del tot. Obliga els que el vulguin liderar políticament a ser impecables en les conductes i implacables tallant tot vincle amb vicis i males pràctiques. Això, que ja era el motiu principal de molts per empènyer un projecte rupturista amb el passat, és urgent i imprescindible. Cal avançar de les taques del diner negre cap a un llibre blanc consensuat que posi les bases d’un projecte que es comprometi a fer net i ser transparent.
