El secretari general del sindicat ultra Manos Limpias, Miguel Bernad, amablement ens informa a l’ARA que té talps a les principals organitzacions cíviques catalanes que impulsen el dret a decidir i la independència. I en alguns partits. La confessió -es veu que el procés és propens a confessions- és tan versemblant com surrealista. Versemblant perquè deu ser relativament fàcil convertir-se en soci actiu de l’ANC o d’Òmnium, on tothom és benvingut. Ja se sap: entre tots ho farem tot. A més, totes dues, però en especial l’Assemblea, han experimentat en poc temps un creixement espectacular. Per tant, sembla fàcil que s’hi colin espietes de Manos Limpias amb intencions, per cert, no gaire netes. No crec, però, que puguin embrutar gaire el discurs i l’acció d’unes entitats amb un objectiu diàfan, pacífic i democràtic. Ni tampoc que puguin desvelar grans secrets; perquè tot plegat, tot el que fan i mouen l’ANC i Òmnium, acaba al mateix lloc: volem votar.
El que em sembla absurd, per no dir delirant, de la declaració del senyor de Manos Limpias, és que reconegui públicament l’estratègia boicotejadora. És com si el servei secret d’un país anunciés quins espies té en cada país. Quin sentit té destapar les cartes? No m’imagino el CNI confessant les seves maniobres catalanes, que naturalment també deuen existir, per molt que Mas no hi vulgui sucar pa. I bé que fa. En fi, això de Manos Limpias ho veig... ¿esperpèntic? Tant fer-ho com sobretot dir-ho. Si no fes pena, faria riure.
