El congreso

Entre les possibilitats més infrautilitzades pel cinema hi ha la de convidar l’espectador a somiar despert. Autors com Jean Epstein i pel·lícules com Waking life han explorat aquest camí i ens han deixat un reguitzell d’imatges sublims i hipòtesis filosòfiques. Ara El congreso, la nova pel·lícula de l’israelià Ari Folman, s’incorpora a aquest selecte club de films capaços de meravellar els sentits i d’electrificar l’intel·lecte. Una tasca doble per a la qual Folman -autor del documental d’animació Vals amb Bashir - decideix barrejar imatge real i animació, per perfilar un cinema quasi abstracte en què les idees prenen forma a partir d’una recerca contínua de la bellesa.

Les idees d’ El congreso procedeixen de la novel·la de ciència-ficció Congreso de futurología, de Stanislav Lem. Un text que Folman transporta al món del cinema i que converteix en una elegíaca radiografia d’un moment d’incertesa. A la pel·lícula, Robin Wright -que interpreta una versió ficcional d’ella mateixa- firma un pacte amb un diable vestit de productor de cinema: la seva imatge serà escanejada per fer pel·lícules digitals, però ella no podrà tornar a actuar. Una reflexió sobre els límits del lliure albir que culmina en una segona part que retrata un futur pròxim en què la humanitat ha sigut abduïda per una realitat virtual comercialitzada com la forma definitiva d’autoajuda. Però, atenció, no us fieu d’aquesta breu sinopsi. El congreso és això i molt més: una d’aquelles pel·lícules que intuïm que ens acompanyaran tota la vida. | Manu Yáñez

Direcció i guió: Ari Folman, a partir de la novel·la de S. Lem. 122 min. Israel, França, Alemanya (2013). Amb Robin Wright i Harvey Keitel

Per a amants dels desafiaments audiovisuals i intel·lectuals