La gent està emprenyada. Molt. I des de fa temps. I, a diferència d’altres moments, allò que en diuen “la classe mitjana”, farta de ser l’ase dels cops, ha decidit que, en comptes de quedar-se a casa, ara parlarà a les urnes. I per això busca opcions que no tinguin res a veure amb el que hi havia fins ara. Això explica la gran onada independentista existent a Catalunya, que a Espanya ha quallat amb Podem. L’èxit d’aquestes ofertes és que proposen trencar amb això que ara en diuen l’ statu quo i que, si vol, en direm el sistema. I, sí, darrere d’aquestes ofertes hi ha un munt d’inconcrecions i de dubtes, però la societat prioritza destruir abans que construir (d’altra banda, totes les revolucions, fins i tot les tranquil·les, funcionen així). I el més interessant és que s’aposta per destruir a base de vots.
El sistema és molt conscient de la situació i sap que no té cap alternativa. I, el més important, com que ha perdut el monopoli de la informació i de la propaganda, no controla el missatge. I ha optat per resistir a veure si escampa. Però els nervis se li noten en la seva reacció ultradefensiva (més ultra que defensiva, també cal dir-ho) i en les mesures d’autoprotecció legal que s’estan aplicant. La prova de la seva extrema debilitat és que argumenta desqualificant i amenaçant, amb la qual cosa encara emprenya més els ja molt emprenyats. Si s’hi fixa, l’actitud d’aquests dies contra Podem és calcada de la que hi ha contra la consulta: bilis, puntada a traïció i criminalització. Ningú sap com es resoldrà la inevitable topada, però, com diu la frase, “qui resisteix, guanya”.
