AQUEST 9-N en el fons s’assembla molt a un Onze de Setembre, en què commemorem una derrota, perquè reivindiquem, amb vots simbòlics i la força de la participació ciutadana, que no ens deixen votar el nostre futur. Però el penso viure content, molt content, satisfet d’haver-hi arribat, orgullós de la determinació i del coratge de tanta gent, que ha superat burles, menyspreus i atacs i sap que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, i que admet que aquí no és tan lluny com hauríem volgut, però que ja és suficient per haver traspassat la ratlla del que és irreversible. Imparable.
Aquest 9-N el podria viure decebut per l’actitud negacionista, antidemocràtica i extremadament bruta de l’Estat, fins a l’últim minut, però el penso viure amb alegria, amb el millor somriure dedicat a agrair l’esforç de tants voluntaris que des d’aquells primers referèndums de poble tan ridiculitzats i alhora tan transcendents van començar a exercitar i exercir el dret a decidir. I agraït amb els polítics que, des de sensibilitats ben diferents, han trobat consensos a favor de les urnes.
Aquest 9-N tindríem motius per aixecar-nos disgustats i impotents pels abusos recents de tot ordre per sembrar un mal ambient, per dificultar l’obertura de centres, amenaçar educadors i espantar la bona gent, però no em dóna la gana perquè l’arma més poderosa del procés és la serenitat, el primer estat propi és l’estat d’ànim positiu, i el Keep calm ja és la nostra bandera de la pau.
Aquest 9-N que oficialment no serveix de res servirà per a tantes coses, és un acte cívic i de dignitat tan exemplar, que el penso viure contentíssim, tranquil·líssim, agraïdíssim. Perquè així ho he decidit.
