JA HEM SENTIT a la ràdio les explicacions que serviran de reconfortant vaselina als més esforçats. Figura que el rei d’Espanya, per salvar el reial cul, va immolar la família, i potser el president Pujol, ves per on, ha fet tot el contrari: per salvar els culs de la família (nombrosos culs per salvar, doncs) s’ha immolat ell mateix, cosa que és molt més honorable, de la mateixa manera que és més honorable clavar una ganivetada a algú que dotze. I ja sabem que en la història del món hi ha hagut i hi haurà tot de presidents de govern que roben, menteixen, prevariquen o converteixen el Despatx Oval en el Despatx Oral, o visiten les amants en moto o tot alhora. Això no ens consola, perquè el president Pujol era, figura, tota una altra cosa.
Ara el que queda és aquella escena de la televisió. L’Albert Om dedicant-li un capítol del seu programa El convidat a casa d’ell. Es tractava d’anar a fer de convidat a casa d’algun personatge famós. En aquest cas, del president Pujol. I en aquella cuina humil el president va oferir-nos la seva intimitat. Va sopar, davant nostre, una truiteta a la francesa (el diminutiu, aquí, és bàsic: no era una truita, era una truiteta) i la petita plàtera d’enciam (¿o era escarola?) amb la miqueta d’oli, sal i vinagre. I un peixet fregit que li havia preparat la seva dona. Un sopar menestral. Tots dosets, sols, sense cap mena de luxe, perquè el president no era amant dels luxes. Una mica de vi? No ho recordo, hauré de tornar a veure l’escena per TV3 a la Carta. Hule a la taula. L’hule és fàcil de netejar, hi passes un drapet humit i avall. És pràctic. Per als dies de cada dia ja va molt bé. Aquella cuineta. La soledat del matrimoni que no vol res, que ha viscut pel país, cap fill, cap nora, cap nét, ells sols. Aquella escena, ara, que bèstia que resulta.
