NO SÉ SI EUROPA, com deia Dufour de Pradt -arquebisbe de Malines i amic de Napoleó-, però alguna cosa encara comença als Pirineus. A vista d’ocell el paisatge passa de bosc brut i urbanisme caòtic a un endreçat tauler de conreus i forests solcat per rius cabalosos.
I potser el millor correlat objectiu de la covardia salvatge a què ens adscriu el poeta és la fossa sèptica, la manera més senzilla i barata de tractar aigües negres: la nostra merda, parlant en plata.
Si una nit s’il·luminessin totes, brillaria per tot el territori el mapa de la nostra covardia a l’hora de fer prevaler les lleis dictades per salvaguardar el bé comú per sobre del salvatge interès privat.
Perquè mira que costa aixecar una casa! Però ningú, cap instància política ni judicial, ni fa ni sembla que pugui fer res per evitar que xalets i urbanitzacions pirates encerclin els pobles on tothom paga.
Fer-se un xalet il·legal amb fossa sèptica és una insolent manera de dir al contribuent que fa l’imbècil amorrant-se al clavegueram. És una proclama a favor de la llei de la selva: de la que protegeix el més pocavergonya.
És el paral·lel urbanístic -igual de letal per preservar la cohesió- de l’evasió de capitals. Pagar impostos suposa, al capdavall, connectar la teva riquesa a una xarxa social solidària. Els paradisos fiscals són, també, fosses sèptiques.
Però així com el frau es camufla amb enginyeria financera i rep la protecció d’un secret bancari sense escrúpols, el xalet il·legal és una cagarada blanca entre verdor de pins que humilia milers de catalans cada matí quan treuen el cap per la finestra.
Si algun dia tenim un nou estat que faci dels Pirineus una frontera només orogràfica, no oblidem que part de la corrupció que hem de perseguir no s’esmuny per pantalles digitals a la velocitat de la llum. És tan fàcil de caçar com un nan de pedra.
