Els costos laborals, el veritable preu de la crisi
La recuperació econòmica s’ha fet pivotar sobre la retallada de l’estat del benestar i dels sous
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va voler matisar ahir la desafortunada frase en què donava per acabada la crisi assenyalant que les seves “seqüeles” encara són presents. Es tracta d’una afirmació bastant cínica perquè tothom sap que les “seqüeles” de la crisi no són només la pèrdua de llocs de treball, sinó també la rebaixa de sous i condicions laborals. I si en el cas de l’ocupació els experts encara calculen que passaran molts anys abans de retornar l’atur als nivells precrisi, és molt més dubtós que els treballadors recuperin a curt o mitjà termini el que la crisi s’ha endut en forma de protecció i seguretat.
Els efectes de la crisi, doncs, són presents a la immensa majoria de les llars espanyoles i catalanes, sigui en forma de falta de feina o de sous baixos i treballs precaris. I la casualitat va voler que ahir es fessin públiques unes estadístiques de l’Eurostat que demostren que els costos laborals a Espanya són dels més baixos de la Unió Europea i de l’eurozona.
En concret, el cost per hora és un 28% més baix que la mitjana de l’eurozona, i se situa en els 21,1 euros. Per posar exemples pròxims, a Itàlia és de 28 euros per hora i a França de 34,6. Aquestes dades, però, són del 2012, i per tant encara no reflecteixen la forta caiguda dels salaris propiciada per la reforma laboral del PP, que es pot comprovar a les estadístiques de l’INE, que situen el cost per hora en 19,67 euros.
Aquesta realitat obliga a ser molt prudent quan es pretén fer discursos optimistes sobre l’economia, ja que la sortida de la crisi s’ha fet recaure precisament en les dues baules més febles: la despesa pública -amb una greu afectació en l’estat del benestar (a través de l’asfíxia dels comptes autonòmics)- i la rebaixa de sous i drets laborals. La veritable sortida de la crisi, per tant, no vindrà només el dia que es recuperin els índexs d’atur inferiors al 10%, sinó quan les feines siguin prou atractives i estiguin suficientment ben pagades perquè els millors cervells i els joves preparats no hagin d’emigrar cap als països amb millors condicions de vida.
