Qui es creu de veritat la política europea?

Aquests dies els ciutadans europeus assisteixen perplexos al creuament d’acusacions entre el primer ministre grec, Alexis Tsipras, i el president espanyol, Mariano Rajoy, arran de les negociacions de l’Eurogrup sobre l’ampliació del rescat a Grècia. Tsipras va acusar dissabte els presidents espanyol i portuguès d’haver conspirat contra ell en les negociacions i d’haver-se alineat amb les tesis més dures d’Alemanya en contra dels interessos del poble grec per por a donar ales a partits com Podem. Es tracta, al marge de la seva veracitat, d’una acusació greu i poc habitual en l’àmbit europeu, que ha provocat la protesta de la majoria de cancelleries.

És molt probable que, amb aquestes declaracions, Tsipras intenti justificar davant del seu electorat l’acceptació de la majoria d’exigències dels seus socis europeus i magnificar les dificultats que tant ell com el seu ministre Varufakis han hagut d’afrontar. Però també és cert que les filtracions sobre les converses mostren que l’executiu de Rajoy actua a Europa més en funció dels interessos electorals que dels del conjunt dels espanyols, com ja ha passat en qüestions com el reconeixement de Kosovo. En bona lògica, un país que ha vist com es rescatava la seva banca (i que, per tant, deu diners a la UE) i que era obligat per Brussel·les a complir uns límits de dèficit draconians, hauria d’haver aprofitat l’estela de la victòria de Syriza per buscar aliats per laminar la rigidesa alemanya i així obtenir més marge financer per consolidar el feble creixement actual. Això és el que dictaria el sentit comú, però al final tant Rajoy com Tsipras fan servir la política europea com una palanca per reforçar-se internament. I aquesta és precisament la principal feblesa europea: la manca d’una visió de conjunt. ¿O no obeeix també a raons de política interna la campanya contra el sud en què viuen instal·lats els conservadors alemanys i que tants bons rèdits ha donat a Angela Merkel? Quan algú pregunta quina és la principal diferència entre la Unió Europea i els Estats Units, troba en aquestes picabaralles la millor resposta: a la UE sembla que ningú cregui de veritat en la política europea.