La crisi immigratòria europea que no cessa

Aquest cop el drama no té lloc a les aigües del Mediterrani. Però no per això és menys greu. Ahir va morir un jove sudanès sense papers al túnel del canal de la Mànega, que uneix França amb el Regne Unit. Va ser atropellat per un camió quan mirava d’enfilar-s’hi. No és un fet aïllat. Des de principis d’any, la companyia que explota comercialment l’Eurotúnel ha interceptat 37.000 persones que intentaven anar de Calais a Dover. Davant l’allau, els governs francès i anglès incrementaran les mesures de seguretat. De nou només la via policial. No hi ha cap plantejament polític o humanitari a la vista. Es tracta simplement de barrar-los el pas, d’expulsar-los. La política immigratòria europea segueix fent aigües. Ni tan sols s’ha pogut arribar a un acord sobre les quotes per països per acollir els 40.000 refugiats arribats a les costes italianes i gregues. I el flux no s’atura. De fet, a més, ja fa temps que s’ha obert una ruta alternativa d’entrada per evitar les aigües del Mediterrani. Milers de refugiats procedents de Síria intenten l’entrada a l’Europa Occidental a través de la ruta dels Balcans, per via terrestre. Primer han de creuar Turquia i Grècia. Després seguir el camí per Macedònia, Sèrbia i Hongria. Tota una epopeia. Són famílies senceres. Van a peu, en bicicleta, en tren... Com poden. Així com a mínim eviten el risc de morir ofegats.

Les imatges tant de Calais, amb subsaharians intentant pujar clandestinament a camions abans que entrin al túnel, com de Sèrbia, amb pares i fills caminant per les vies del tren angoixadament, mostren la cara més insolidària de l’Europa benestant. Els que han aconseguit entrar a la fortalesa de l’euro sense papers no saben on anar, ningú no els vol. Però això no evita que molts més segueixin intentant venir. Quan fuges de la misèria i la guerra, tant se val que t’adverteixin del fals paradís europeu. No hi tens res a perdre. El tòpic és absolutament cert: l’esperança és l’últim que es perd. Per molta crisi econòmica que pateixi, per moltes barreres que s’aixequin, per molta vigilància que posi, Europa és i seguirà sent un imant. Ja tocaria d’una vegada assumir-ho i donar-hi una resposta digna, política, global.