Les crisis ofeguen el futur de la Unió Europea
Els casos de Grècia, la Gran Bretanya, Rússia i el Mediterrani evidencien la falta d’acció unitària dels Vint-i-vuit
Des dels seus inicis, Brussel·les havia interioritzat la idea que la Unió Europea sempre avança a cop de crisi. Aquesta vegada, però, els danys que amenacen la UE són tan profunds que el projecte europeu corre el risc d’embarrancar. La simultaneïtat de les batalles -amb els focus a Ucraïna, al mar Mediterrani, a Grècia i al Regne Unit, i amb un sistema polític en què el populisme no ha parat de guanyar pes- retrata una Unió aclaparada, sense recursos ni unitat política suficients per lluitar en tots els fronts amb una sola veu i una mateixa idea de projecte en comú.
Cada pas endavant -com s’ha vist amb l’aprofundiment de la coordinació econòmica a la zona euro, amb la creació d’un fons de rescat permanent o amb l’intent d’organitzar unes eleccions europees amb més poder directe sobre l’elecció del president de la Comissió Europea- s’ha vist frenat per les divisions polítiques existents entre governs dels diferents estats membres, per la imatge d’una Unió esquerdada de nord a sud pels efectes de la crisi o per la imposició de noves jerarquies entre socis. En definitiva, per una desconfiança cada cop més gran. Desconfiança entre els mateixos líders i desconfiança d’una part de la ciutadania -cada cop més gran- en relació al projecte europeu.
Va ser la cancellera alemanya, Angela Merkel, la que l’any 2010 va advertir que “si l’euro fracassa, Europa fracassa”. Avui la Unió pot viure un revés irreversible. Una sortida de Grècia de l’euro, si s’arribés a materialitzar, seria una derrota europea. La confirmació de la incapacitat comunitària per revertir una crisi en un país que no suposava més del 2% de l’economia de l’eurozona, tot i haver-hi dedicat més cinc anys de negociacions, injeccions contínues de diners i una pressió política sense precedents -fins al punt d’imposar-hi un govern tecnocràtic i d’entrar literalment en campanya contra alguns partits polítics-. Seria la demostració definitiva de la debilitat europea.
Avui, a Grècia, les urnes decidiran quin és el grau de confiança que encara tenen els ciutadans grecs en Brussel·les. Igual com ho faran els britànics l’any que ve quan votin la seva continuïtat a la UE. La Unió Europea no pot ser forta al món si és dèbil a casa. La imatge de l’euro se’n ressent. La idea d’Europa com a garantia d’estabilitat política i de prosperitat econòmica, també. La política exterior dels Vint-i-vuit està dividida davant la pressió de Rússia, i la solidaritat entre socis per obrir les portes a una immigració que fuig de la guerra i la violència és, des de fa temps, inexistent. Europa necessita respostes perquè s’hi juga el seu futur.
