Dimarts al vespre TV3 va emetre en diferit la gala Catalunya aixeca el teló. És la presentació de la temporada teatral, que s’havia celebrat el dia abans al Liceu. Durant l’acte s’anaven succeint un seguit de vídeos que servien com a separadors dels espectacles. En els vídeos diversos famosos explicaven la seva relació amb el teatre. Com que entre les celebritats que hi apareixien hi havia polítics, van procurar que totes les forces polítiques hi fossin representades. D’entrada, el criteri de fer sortir els polítics en espais d’entreteniment ja és delicat: no deixen de ser plataformes extres de propaganda política (ni que sigui per promocionar-se a ells mateixos).
Dilluns, a la gala, durant l’emissió d’aquests vídeos, els assistents al Liceu van xiular les aparicions d’Alícia Sánchez-Camacho i d’Albert Rivera. Com diu l’expert en xiulets Iker Casillas, el públic és sobirà. Aquest fet va suposar, imagino, un dilema per al realitzador a l’hora d’emetre la gala en diferit. Dimarts, quan els espectadors vèiem els vídeos a casa, deixàvem de veure i sentir el so de la platea. Per tant, ens hauríem perdut la reacció de la sala que es va viure en directe. Què va fer el realitzador? En el moment del vídeo que apareixien Camacho i Rivera, va decidir inserir la imatge de la platea amb el so directe perquè els espectadors fossin testimonis del que va succeir al Liceu la nit abans d’una manera més fidel. No emetre-ho hauria sigut distorsionar la realitat o fins i tot censurar-la. Com que amb la resta de polítics no hi va haver xiulets (segons em confirmen assistents a l’acte), el realitzador va optar per no ensenyar la platea. És un criteri. Es va retransmetre amb rigor allò que va passar. Però, esclar, és inevitable pensar si aleshores no s’hauria hagut de mostrar la platea i el so directe amb tots els polítics i no només amb els xiulats. Cal ser honest però també cal semblar-ho. Encara que ningú els xiulés, potser hauria estat bé ensenyar-ho perquè l’espectador pogués comprovar que realment va ser així. El criteri que es va fer servir ens obligava a confiar a cegues en l’honestedat del realitzador. I no sempre tothom està disposat a concedir aquesta confiança. Un espectador malpensat podria sospitar que potser als altres també se’ls va xiular i no ens ho van voler ensenyar. Insisteixo: no va ser així, però està bé deixar-ne constància. Una prova més que fer participar els polítics en els espais d’entreteniment televisiu porta sempre complicacions, dilemes i suspicàcies que, si no hi fossin, ens les podríem estalviar.
