Crònica 22/03/2012

Darrere de les línies enemigues

Ethel Bonet
3 min

Mirant-ho amb perspectiva, la nostra petita incursió en territori controlat per les forces del règim de Baixar al-Assad va ser com jugar a la ruleta russa.

Estem prenent te en un dels caus de l'Exèrcit Sirià Lliure (ELS) quan l'Adel, un sergent desertor de 25 anys, ens proposa anar a Mastume, a 10 quilòmetres de Sermin, on hi ha la caserna general de les tropes sirianes que operen a la província d'Idlib. En aquesta localitat al nord-oest de la ciutat d'Idlib hi ha les instal·lacions militars Muaixkar al-Talaia, amb 25.000 soldats del règim i 400 carros de combat.

La idea és anar a un habitatge controlat pels rebels, a només 500 metres de la base de l'exèrcit sirià, des del qual es veu, des del terrat, un turó pres pels tancs i les tropes governamentals. Però per arribar-hi hem de travessar la carretera principal, batejada pels rebels com la carretera de la mort , on contínuament patrullen els blindats que disparen contra tot el que es mou.

L'Adel ens tranquil·litza amb l'argument que el seu grup "va i ve cada dia" de Sermin a Mastume i viceversa. Després de meditar-ho uns instants, ens fiem del nostre instint i acceptem el repte. Pugem a una camioneta amb tres rebels armats amb el seu Kalàixnikov i ens asseiem a la part posterior del vehicle, amb les nostres motxilles apilades per poder tenir espai per si haguéssim de tirar-nos a terra.

'La carretera de la mort'

L'Adel sembla un home assenyat i per això decidim confiar en ell. El que no ho sembla tant és el Kamal, el conductor que prem l'accelerador de tal manera que sembla que mai aixecarà el peu del pedal. Deixem enrere Sermin i agafem una carretera secundària, un camí de terra que voreja els camps de cultiu. Durant el trajecte se senten les detonacions dels projectils dels tancs. Pugem l'última costa i davant nostre hi trobem la carretera de la mort .

Els rebels es posen en estat d'alerta, treuen el fiador dels Kalàixnikov i es fa el silenci dins del cotxe. Només hem de travessar la via, no circular-hi. La nostra sort està decidida. El Kamal prem l'accelerador i arriben a l'altra banda sense córrer cap risc, ja que en aquell moment no circula cap blindat per la carretera.

Els habitants de Mastume conviuen amb els soldats del règim, però molts donen suport a la revolució. En més d'una ocasió, les forces fidels a Baixar al-Assad han atacat algun dels veïnats insurgents amb projectils i morters.

Sota l'amenaça del règim

Travessem un carrer a tota velocitat per allunyar-nos-en com més aviat millor, perquè hi ha tres tancs col·locats en una cantonada. Hem arribat al pis franc de l'exèrcit rebel, que utilitzen per controlar les posicions enemigues. L'Adel baixa primer del cotxe per comprovar que el camí està lliure. Mai se sap on hi haurà un franctirador. Obre la porta metàl·lica i ens fa un senyal perquè baixem.

La casa té un pati ampli al centre, envoltat d'un mur de pedra pel qual escalem per pujar al terrat. Sense fer cap soroll -només se senten els intensos batecs dels cors-, albirem uns tancs que es mouen en cercle pel turó. Fins i tot es poden distingir els soldats.

De tornada al cotxe ens trobem Haj Abdal·là, de 75 anys, l'habitatge del qual va resultar greument malmès. Aquest home viu amb uns veïns que l'han acollit a la casa del davant. "Ho he perdut tot, casa meva era l'única cosa que tenia", es lamenta l'Abdal·là, que es recolza en un bastó per poder caminar.

En un dels carrers hi ha un grup d'homes i dos nens asseguts en unes cadires de plàstic. El Mohamed i l'Amin, de 12 i 15 anys respectivament, són orfes de pare i mare. L'exèrcit va bombardejar amb artilleria casa seva i els seus pares van morir a l'acte per l'ensorrament d'una paret que els va caure a sobre.

La tornada a Sermin ens suposa recórrer el mateix tràngol perillós de l'anada però, aquest cop, ens sentim una mica més relaxats. Són les tres de la tarda i tenim l'estómac buit. L'Adel proposa anar a menjar un xauarma (un entrepà de pa de pita amb pollastre trinxat i amanida). Parem al centre de la ciutat de Binnix, a només 10 quilòmetres, on la vida segueix com si no passés res.

Mentre assaboreixo l'entrepà, miro al meu al voltant amb admiració per l'indestructible esperit dels sirians que tiren endavant malgrat les dificultats, com si res ni ningú pogués aturar-los.

stats