Nicolás Valle: "He vist un món creat pel diable, he entrat a l'infern"

En Nico ha viscut els conflictes balcànics, la guerra de l'Afganistan, l'atac israelià al sud del Líban, la guerra de Geòrgia, les revoltes democràtiques al món àrab. Em parla del lligam per a tota la vida que s'estableix entre el traductor i el periodista, de la camaraderia entre els corresponsals i de la importància de no amagar el patiment a la gent que l'estima. Vol tractar el lector com un camarada per explicar-li el que sap, el que veu i el que sent.

Què et va fer triar aquest ofici?

Va ser per un corresponsal de guerra de Televisió Espanyola, González Green. Quan em preguntaven que volia ser de gran, deia: reporter de guerra a la tele. Tots els esforços vitals i acadèmics els vaig dirigir cap aquí, amb la sort de poder-ho fer a TV3.

Cobrir un conflicte a la televisió és més estressant que fer-ho en un diari?

Treballar a la televisió és mirar contínuament el rellotge des que t'aixeques. Tens dues hores per arribar al lloc, corrent, patint perquè no hi hagi un control, amb una hora per rodar i muntar la història. Hem d'alimentar la bèstia, que en voldrà dues peces! Aquest buit que sents és angoixant. No saps mai que passarà avui.

Què ha canviat des que vas començar?

Ara tinc més por que abans. De jove, l'únic que m'interessava era enviar la peça, fer contents els caps, i quan veia un munt de gent que baixava deportada, interiorment deia: bé, tinc la peça! T'ho imagines? Estava content! Ara veig com era i penso: eres conscient que allò era real? La desesperació d'una mare gemegant amb el fill mort als braços, famílies destrossades fugint de cases cremades. He hagut de madurar per entendre el patiment terrible. Ara m'afecta, sóc més empàtic, ploro quan visc aquestes situacions.

Amb els anys no t'has endurit?

No. Hi ha dues maneres de reaccionar: els que al final ens acabem desfent i els que s'acaben blindant i es converteixen en periodistes 3D: depressive, drunk and divorced, és a dir, depressius, alcohòlics i divorciats. No és una broma, és així. Tinc companys que ho han perdut tot i la seva vida és la guerra.

I quan arribes a casa…

Fins que no passen quinze dies no ets persona. Encara tens al cap la mirada de la gent que et diu: treu-me d'aquí. I a casa la vida continua amb els seus èxits i fracassos domèstics: que si s'ha espatllat la rentadora, que si ha perdut el Barça... i tu només penses que a tres hores d'avió hi ha una deportació massiva, un genocidi. La realitat quotidiana et sembla una tonteria i et tornes realment insuportable. Ha hagut de passar temps per entendre aquesta escala de valors i ho aprens pagant un preu molt alt.

Et vas convertir en un periodista 3D?

Vaig perdre la dona i els fills. Em van deixar i em va caure el món a sobre. Arran d'allò em vaig convertir en 2D i mig: depressiu, divorciat i una mica drunk .

I vas marxar a l'Àfrica.

Quan ho vaig perdre tot, vaig demanar una excedència, vaig agafar una motxilla i primer vaig marxar a Jerusalem a casa de l'amic Esteve Soler. Després vaig travessar el Sinaí i Egipte, el Sudan, Etiòpia, Kènia, Uganda, Ruanda, Burundi. A Angola se'm va acabar l'excedència. Àfrica, malgrat tots els rigors i haver patit guerres molt dures, és la música al carrer, els paisatges meravellosos i el somriure de les criatures. Té una senzillesa que em tranquil·litza, és terapèutica.

No has pensat "Ja n'he tingut prou, de guerres"?

Quan marxo sempre dic que és l'última vegada. M'agrada la guerra perquè és la possibilitat de veure un món creat pel diable, és entrar a l'infern. El catàleg de sensacions i sentiments són extrems i enormes: la repugnància més gran, l'odi més ferotge, però també la fraternitat més intensa i la solidaritat absoluta. A la guerra veus els límits de la naturalesa humana, que pot arribar a l'extermini si cal.

Què no t'agradaria veure mai més?

La guerra de Kosovo. Per mi va ser la maldat absoluta: la deportació massiva de famílies, de pobles sencers, les revenges i contrarevenges, les matances, els cadàvers abandonats. Les postures grotesques, impossibles, de les persones assassinades, no vull veure-les mai més. Em va impactar moltíssim. Encara hi somio.

Què voldries fer en el futur?

Dedicar-me a la política internacional. És un culebró amb molts personatges i una història inacabable. No saps mai com continuarà l'episodi. Veurem el canvi democràtic a la Xina? I hi haurà una sovietització de Rússia? Podrem parlar algun dia d'un islam democràtic?

N'has tret alguna cosa positiva del teu ofici?

Aquesta entrada vip per poder observar aquest mon terrorífic m'ha ajudat a relativitzar les coses. M'agrada perquè és un món que conec i, com a treballador d'una televisió pública, sento que faig un servei explicant les coses. Però he après a reconèixer els errors i a no estalviar cap sentiment.