Crònica 08/03/2012

No vull ser una 'superwoman'

L. Bonilla
3 min
No vull ser una 'superwoman'

La neurocientífica Mara Dierssen explica que fa molts anys va prendre la decisió de llevar-se a les 4.45 del matí per entrar d'hora a treballar i poder sortir abans per estar amb els seus quatre fills. "Vaig decidir sacrificar hores de son per conciliar en un món irreconciliable", explica aquesta mare, científica i cantant. De maneres de conciliar n'hi ha tantes com dones i cadascuna ho fa com pot. Però semblaria que aquest esforç per intentar arribar a tot no ha calat entre les noves generacions, que es rebel·len contra el mite de la superwoman . Un estudi de l'Observatori de la Joventut (Injuve) ha detectat que entre les dones joves de 15 a 20 anys hi ha més predisposició a adoptar el rol tradicional d'esposa i mare: no treballar fora de casa i quedar-se a cuidar dels fills. "Una hipòtesi és que a aquestes noies no els resulta atractiu el model de les seves mares a les quals han vist fer mil equilibris per conciliar vida familiar i laboral i han acabat anant de bòlit", diu la sociòloga Sara Moreno.

Superwoman ? "N'hi haurà que ho poden fer, però és un mite. Quan no arribes ni a un lloc ni a un altre es pateix més", diu la Laura, de 35 anys i mare de dos nens. "Jo mateixa m'exigeixo ser una superwoman . Has de poder fer-ho tot i és esgotador", reconeix Berta Sugrañes, de 33 anys i mare de tres nenes.

Cada cop que una dona decideix tenir fills s'ha de replantejar també la seva carrera laboral. Ja sigui per decidir que s'hi continuarà dedicant amb la mateixa intensitat, que treballarà a mig gas o que hi renunciarà durant uns anys per dedicar-se en exclusiva a la maternitat, com la Laura, metge de família. Quan fa 4 anys va néixer la seva primera filla, ella i el seu marit van decidir que "el millor regal" que li podien fer era "dedicar-li el màxim de temps possible". Com que econòmicament s'ho podien permetre, ella va agafar una excedència. "Acostumada a passar tot el dia a la feina, el canvi va ser molt brusc". I, a més, hi havia la pressió social, ja que "no està valorat dedicar-se als fills ", diu.

Mare a jornada completa

També havia de lluitar contra els seus propis prejudicis: "Vaig haver de fer neteja de molts clixés perquè tota la meva joventut he estat formant-me per exercir una professió, però al final t'has de relaxar i pensar que ja hi tornaràs". Després de quatre anys i un altre fill, al setembre es vol reincorporar. La maternitat li ha ensenyat moltes coses que creu que podrà aplicar amb els pacients, com "saber prioritzar, tenir paciència i marcar límits". "Però suposo que tot això l'empresa no ho valora".

Una opció com la de la Laura no entrava en els plans de la científica del Centre de Regulació Genòmica, Fátima Gebauer. "La meva feina és com un esport d'alta competició: si t'hi despenges durant molt de temps, ja no pots tornar a pujar al tren", reconeix. Per això va triar molt bé el moment per ser mare perquè no afectés la seva carrera. I va ser a Alemanya, mentre feia una estada postdoctoral, on va trobar l'entorn més favorable. "Al centre on treballava hi havia una escola bressol i hi vaig poder deixar la nena amb 4 mesos. Quan tenia gana em trucaven i baixava a alletar-la. Això sí que és conciliació. Anem en bolquers comparat amb altres països europeus!", critica. També ha comptat amb el suport del seu marit. "Ell també és científic, tenim feines amb el mateix nivell d'exigència i compartim les tasques familiars al 50% o més", diu. No li hauria importat tenir més fills, però per les dificultats per conciliar i per motius personals, ho va desestimar.

El suport de la parella també ha estat clau per a Berta Sugrañes, psicoterapeuta de professió. Quan va tenir la primera filla va deixar una feina precària i es va establir per compte propi. Una aposta en el seu moment incerta però que li ha permès gaudir d'horaris flexibles i tenir dues filles més. Cada dia pacta els horaris amb el seu marit. "Si a les sis jo treballo, ell arriba i jo marxo. Volem estar molt presents en la vida de les nenes i, perquè sigui possible, és bàsic fer tàndem", diu. No obstant, admet que el pes de la responsabilitat recau en la dona. "Tot i estar a la feina jo estic connectada contínuament i ell no. Ell les fa anar a dormir i els dóna el sopar igual, però qui té al cap el que fa falta sóc jo". No sent que hagi hagut de renunciar a una carrera laboral, però sí que reconeix que ha hagut de "repartir energies"."Però compensa, ésclar".

stats