Publicitat

ESCAC A LA CORONA, EL DEBAT SUCCESSORI

El príncep d'Astúries es manté com l'únic membre de la casa reial no tocat per escàndols Els joancarlistes creuen que l'abdicació afavoriria ara el debat republicà

Els monàrquics s'aferren a Felip

La monarquia espanyola té un flotador per salvar-se del naufragi: el príncep Felip i la seva esposa, Letícia. Són els únics membres de la família reial que no han estat esquitxats per cap tipus de polèmica ni escàndol públic. Amb el rei Joan Carles en caiguda lliure, el seu gendre, Iñaki Urdangarin, imputat en un cas de corrupció, la seva filla Elena divorciada i el seu nét Froilà sortint de l'hospital després d'haver-se disparat al peu, només la figura del príncep d'Astúries i de Girona se salva de la crema.

Amb una sòlida formació acadèmica i militar, els monàrquics veuen en ell el relleu ideal per salvar la institució i garantir-ne la supervivència, tot i que discrepen sobre si ja està prou "madur" per assumir el tron. Molts temen que una eventual abdicació del rei Joan Carles I -poc probable, a criteri dels experts consultats per l'ARA- reobri el debat sobre monarquia i república, que ja està damunt la taula, i que augmentin les veus que demanen que Felip de Borbó s'hagi d'enfrontar a un referèndum per validar la monarquia, que no s'ha fet mai, perquè Joan Carles va ser designat per Franco.

L'altre problema que tenen els monàrquics amb Felip és que no disposa de cap element que a priori el legitimi i li doni la mítica democràtica que van construir al voltant de Joan Carles després del 23-F, quan la historiografia oficial va determinar que va jugar el paper de salvador de la Transició. D'aquesta manera, a criteri de l'historiador Xavier Casals, durant el que va ser una "cruïlla de legitimitats entre passat i futur" el rei va aconseguir fer-se perdonar el pecat original de ser nomenat per un dictador i entrar en el club dels demòcrates. El cert és que a hores d'ara es fa impensable la fabricació per al príncep d'un 23-F particular que el legitimi davant els súbdits.

La inflexió per al joancarlisme

A Espanya s'ha forjat l'anomenat joancarlisme, una adhesió a la figura del monarca que va més enllà de la institució, cosa que no té, a priori, el príncep Felip. És més, per Casals, ha estat el mateix Joan Carles que "ha deixat els seus partidaris sense arguments". De fet, si el príncep Felip comptarà o no amb el favor dels partidaris del rei és el "gran enigma", a parer dels periodistes Fernando Ónega i Iñaki Gabilondo. "El gran repte és si l'adhesió a Joan Carles serà l'adhesió al rei", afegeix Ónega.

Gabilondo coincideix amb Casals que el fiasco del safari ha precipitat un canvi de percepció no només de la monarquia espanyola com a institució, sinó de Joan Carles en particular. "Fins ara semblava que en el delicat trànsit successori, Joan Carles era el més carregat d'actius, quan el cert és que ara qui ostenta aquest paper és Felip", considera Gabilondo. I Casals hi afegeix que aquest cap de setmana ha estat un punt d'inflexió que ha fet que l'opinió pública i els mateixos joancarlistes hagin començat a percebre que "el rei potser ja està amortitzat". És més, Casals considera que el desprestigi de la institució fins i tot pot arribar a restar condicionants a l'eventual regnat del príncep Felip, que podrà "imposar un estil de regnat diferent, més professional, amb més coherència" entre la seva vida privada i la pública.

Entre l'espai públic i privat

Després de la polèmica oberta per la cacera a Botswana, els partidaris de la monarquia no tenen una posició unànime sobre el que cal fer, més enllà de la defensa tancada de la institució. Ónega és del parer que després d'aquest període que ha deixat la institució monàrquica "abonyegada" el primer que hauria de fer la monarquia és incloure's en la llei de transparència que ha aprovat el govern espanyol i que exclou la Casa del Rei. I com a segon pas, obrir al màxim l'agenda del rei, per establir amb nitidesa què s'ha d'inscriure en la seva vida privada i què cal imputar a la seva funció pública, per evitar casos com el del safari, en què "la impressió és que l'han caçat" i que res s'hauria sabut si no hagués estat per l'accident. Gabilondo alerta, però, que ara ja s'ha fet un camí irreversible, que la Corona "ha baixat un esglaó" i que la popularitat que havia forjat el rei ara ja és "un patrimoni arruïnat".

L'altre element de què disposa Felip de Borbó per augmentar la seva popularitat és precisament la condició de plebea de la seva esposa, la princesa Letícia. Això no és vist com un inconvenient per als consultats, que recorden que en el context europeu les reines sortides del poble no només no són una excepció, sinó que ja són la norma.

Jove, però preparat

Si per Casals fins ara no hi havia dubte que l'abdicació no entrava en els plans, el safari ha obert la porta a aquesta possibilitat. Pel director de La Razón , Francisco Marhuenda, en canvi, és prematur parlar d'abdicació perquè el rei "encara és jove", però és partidari de posar límit al seu regnat, que situa als 85 anys. Actualment en té 74. Aquesta dècada, matisa Marhuenda, no significa que Felip no estigui llest per al tron, ja que és "el príncep més ben preparat d'Europa".

De fet, cap dels consultats posa en dubte el nivell de preparació i maduresa del príncep, educat -amb implicació directa i expressa de la reina- per ser rei, també en moments de dificultats, com el 23-F. La llegenda diu que Joan Carles va fer estar el príncep al seu costat perquè veiés com resolia la situació. Amb tot, per Marhuenda és millor esperar a incrementar la seva popularitat. Qui no té dubte que Felip podria assumir ja des d'ara mateix el regnat en cas d'abdicació és Ónega, que destaca la seva "gran preparació, el rigor i la seriositat": "Felip està en disposició d'assumir el tron quan calgui, per abdicació o per defunció". Ara bé, no dubta que "el rei morirà sent rei".

Perill d'independència

El director de La Razón defensa que primer s'ha d'aconseguir que Joan Carles I tingui un final "exemplar i eficaç" i després ha d'abdicar a favor del seu fill. Amb tot, admet que "costarà una mica" que sigui acceptat, però després es "consolidarà", ja que entre altres coses la monarquia ha de continuar sent un factor de "cohesió" de l'Estat. "Sense la monarquia és probable que Catalunya i Euskadi s'atrevissin a demanar la independència", avisa el periodista.

En qualsevol dels casos, però, el príncep té una oportunitat d'or aquests dies per demostrar la seva preparació i disposició a assumir el tron. Ahir va assumir l'agenda institucional del rei i va participar en un acte amb advocats de l'estat. Assumirà el paper del monarca fins que Joan Carles torni a l'activitat.

El cert és que el futur de la monarquia està més qüestionat que mai. Gabilondo no creu que es precipiti res de manera immediata. "Però el dia que passin coses, sabrem que tot ha començat ara".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT