BARCELONAEl 85% de les reserves mundials de petroli estan controlades per empreses petrolieres estatals, sovint adquirides en moviments semblants al que ha fet aquesta setmana Argentina per expropiar el 51% d'YPF de les mans de Repsol. El dictamen pel qual la presidenta Cristina Fernández de Kirchner va declarar l'extracció i producció petrolieres d'interès públic general ha reobert el debat sobre la sobirania energètica.
L'investigador Sergei Guriev, del Massachusetts Institute of Technology, indica a la revista Foreign Policy que les nacionalitzacions energètiques acostumen a arribar quan els preus del cru són alts i les institucions polítiques són dèbils. Les nacionalitzacions petrolieres van ser relativament comunes a la dècada dels setanta, amb casos com Líbia i l'Iraq, mentre que en els següents vint anys se'n van documentar pocs casos. En l'última dècada, les nacionalitzacions han tornat a l'Amèrica Llatina i a Rússia.
La majoria de les expropiacions de cru més recents al continent americà i a l'espai postsoviètic han estat "renacionalitzacions", expropiacions estatals de recursos energètics que havien estat privatitzats durant les reformes de lliure mercat de la dècada dels noranta.
Rússia
Moscou va construir un cas criminal per aconseguir Iukos
Una de les renacionalitzacions de petroli més importants i sonades va ser la del Kremlin sobre l'empresa del pres més cèlebre de Rússia, Mikhaïl Khodorkovski. El govern de Vladímir Putin va construir l'any 2003 un cas criminal contra l'aleshores director executiu de Iukos, la primera empresa petroliera privatitzada totalment durant l'era postsoviètica. Amb Khodorkovski entre reixes, el monopoli energètic estatal, Gazprom, va aconseguir el control de l'empresa.
Bolívia
Evo Morales va desplegar tropes per forçar la renacionalització
L'1 de maig del 2006, quan feia cent dies que era al càrrec, el president bolivià, Evo Morales, va ordenar a les empreses petrolieres estrangeres -que eren a Bolívia des que el país va obrir el seu sector energètic als 90-, que entreguessin gran part del control a la companyia estatal en un termini de 6 mesos o que abandonessin el país. La proposta va anar acompanyada d'un desplegament de tropes als 56 punts d'extracció de gas i petroli al país.
Iran
L'interès d'Occident va evitar l'expropiació amb un cop d'estat
Dos anys després de nacionalitzar la Companyia Petroliera Anglo-Iraniana, el primer ministre, Mohammed Mossadegh, va ser derrocat el 1953 per un cop d'estat liderat per la intel·ligència britànica i nord-americana, que van tornar el poder al xa. Sota el lideratge prooccidental, el control del petroli va obrir-se a un consorci internacional. La revolució islàmica del 1979 va renacionalitzar definitivament el cru.
Veneçuela
Hugo Chávez va tornar "al poble el que és del poble"
Des que va arribar al poder Hugo Chávez va incrementar el control estatal sobre la companyia petroliera nacional, força independent sota anteriors administracions. El 2007 va culminar el procés anunciant "A Déu el que és de Déu, i al Cèsar el que és del Cèsar. També diem: al poble el que és del poble!"
1. ¿L'estat ha de tenir sobirania sobre els recursos naturals?
2. Què és millor per als ciutadans, un control energètic públic o privat?
Marc Gavaldà
AMBIENTÒLEG I AUTOR DE 'PATAGÒNIA PETROLERA' (2010)
1. Tots els pobles haurien de tenir sobirania sobre els seus recursos i decidir per quin model energètic aposten. Si la seva economia depèn encara del petroli i les seves reserves disminueixen, és lícit que prioritzin l'autoabastament a l'exportació, sigui de petroli o de divises, com ha fet sistemàticament Repsol durant 13 anys a l'Argentina. La gestió privada, en un context de clientelisme polític, genera escenaris d'impunitat ambiental i social, tant a l'Amèrica Llatina com a casa nostra.
2. Dues dècades d'explotació privada dels recursos energètics en països com l'Argentina, Bolívia i el Perú demostren que la inversió estrangera no garanteix unes pràctiques ambientalment correctes ni econòmicament beneficioses per al país. Cal recuperar el control públic de l'energia i reforçar els mecanismes de control ciutadà sobre les empreses, per garantir-ne la transparència i l'interès públic. En vista del declivi de reserves del petroli previst en els pròxims anys, no és prudent que companyies privades controlin la producció perquè els seus objectius són enriquir a curt termini els accionistes i no necessàriament tenir cura ni de la societat, ni del planeta.
Juan Ignacio Sanz
PROFESSOR DE BANCA I MERCATS DE VALORS D'ESADE
1. En una economia global, crec que la qüestió no és tant si la titularitat o gestió dels recursos públics ha de ser necessàriament estatal, sinó si qui en sigui el titular o gestor ha adquirit aquesta condició de manera legítima. La qüestió és especialment rellevant quan un inversor privat ha adquirit aquesta condició en règim de llibertat d'empresa, pagant abans un preu o fent inversions per a una millor explotació i, després, es veu privat d'aquesta titularitat o d'aquesta gestió. L'estat sempre disposa d'un instrument molt potent per revertir en la titularitat pública els recursos naturals, com és el recurs a l'expropiació basada en raons d'interès o utilitat pública general. Quan l'explotació dels recursos va ser objecte de privatització, en aquell moment es va considerar que era la que millor servia a aquest interès públic o general.
2. L'experiència demostra que la gestió privada sol ser, generalment, més rendible i eficient que la pública. La dificultat resideix en l'aplicació de criteris de gestió privada en l'explotació d'uns recursos de titularitat pública.
Marcel Coderch
ENGINYER I PROFESSOR DE LA UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA
1. Jo crec que sí perquè el medi natural és un recurs compartit. De fet, en la legislació europea, els propietaris d'un terreny només són usufructuaris del sòl, no del contingut del subsòl ni del vol, que es consideren propietat pública. Per tant, és l'estat qui té la sobirania per disposar dels recursos naturals com ara l'aigua, els minerals i els combustibles fòssils. Com a sobirà, l'estat atorga concessions d'explotació a tercers, que poden ser empreses públiques o privades, però sempre subjectes a condicions i terminis concrets.
2. Sigui millor o pitjor, la realitat és que la gran majoria de les empreses productores de recursos energètics primaris són estatals, i les que no ho són, com ara Exxon o BP, depenen del seu estat per assegurar-se el subministrament. És molt difícil que en una situació d'escassetat i preus a l'alça com la que viurem pròximament, els mercats energètics puguin funcionar segons les regles de la competència perquè cap país productor podrà deixar la seva població sense accés als recursos que exporta. Per això crec que, cada cop més, la qüestió energètica l'assumiran els estats.
