MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC
Cultura 20/09/2014

Adrià Puntí i Salao reparteixen cops de genialitat a Vic

Xavier Cervantes
2 min
El cantaor José Antonio Martín, Salao, durant l’actuació d’ahir a Vic .

VicAlgú va decidir que el món no mereixia veure seguits dos concerts extraordinaris sencers. El càstig per qui sap quin pecat va ser que els dos concerts es trepitgessin un quart d’hora. Tant és, perquè cap dels dos artistes que ahir van obrir la segona jornada del Mercat de Música Viva de Vic a L’Atlàntida necessitaven més de deu minuts per captar tota l’atenció de l’espectador. A dos quarts de nou, José Antonio Martín, Salao, va començar a fer honor a la llegenda. Joia gairebé secreta del flamenc, el cantaor de l’Hospitalet de Llobregat, tímid fora i dins de l’escenari, acaba de debutar amb Jara en el camino, un disc impulsat des del Taller de Músics. I si l’enregistrament commociona, el directe estaborneix. Salao, acompanyat del guitarrista José Andrés Cortés, va volar lliure pels pals, però amb una veu d’arrels profundíssimes, de les que van lluny però sempre tornen a casa. Assegut a la cadira, tanca els punys, fa xocar els genolls i s’emporta l’espectador de viatge fins a l’extenuació. Salao, que avui actua en format elèctric davant la catedral de Barcelona, provoca la necessitat d’aplaudir, de cridar, de deixar-se anar.

Salao encara va cantar un quart d’hora més, just el temps que Adrià Puntí duia actuant a l’altra sala de L’Atlàntida. El geni de Salt va fer un concert similar als altres que ha ofert aquest any, combinant material irrefutable de diferents èpoques amb tres temes nous, i seguint una línia creixent d’intensitat amb el suport de Lluís Costa (guitarra), Pere Martínez (baix) i Dani Pujol (bateria). Primer al piano, després amb l’acústica i finalment amb l’elèctrica, Puntí sembla que adjudiqui un estat d’ànim a cada instrument. Al piano va tocar les novetats, Prohibit, Cor emigrant (la més Tom Waits de totes) i Prova del nou, amb la qual es va permetre una broma política: “Espero que sigui una bona manera de decidir. Tant decidir, tant decidir”. Era el Puntí divertit. Amb l’acústica va començar a ser el Neil Young indòmit que va acabar sent furiós amb l’elèctrica, desafiant la gent amb la virulència de Jeu, i fent-la aixecar de la cadira per ballar La cachimba i ‘els rostolls d’angelina’. Administrant el geni per acabar rebent una ovació eufòrica. Puntí en molt bona forma.

El tòtem de Les Mamzelles

Dijous a la nit les carpes van funcionar com a aparador d’estrenes. The Mamzelles van ser les que van tenir més públic. Tocava presentar el disc Tòtem, que es publicarà el 7 d’octubre, tal com van recordar al llarg d’un concert que van acabar sense les perruques negres mentre cridaven “ que se desnude otra ”. Abans van estrenar peces noves i bromes autoreferencials en què ironitzaven sobre una nova etapa del grup en què elles serien “més serioses” i deixarien de fer teatre.

stats