Crític teatralUna gala sense Gala. Qualsevol gala és una mica o molt avorrida, si no és que es tracta de la Gala de Dalí. Però aquesta no va venir dilluns al Catalunya aixeca el teló, una vetllada organitzada per l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) que es va celebrar al Gran Teatre del Liceu. Però algú havia d’animar la funció i, sense Elena Ivanovna Diakonova, el punt irregular i potser anticonstitucional el va posar la presència en vídeo de la inestimable Alícia Sánchez-Camacho i la seva parella d’unionisme, Albert Rivera, per separat, esclar.
Les xiulades. L’encarregat de pensar-la i de dirigir-la ha estat Joaquim Oristrell, un home de l’audiovisual que va portar aquesta mirada a la funció amb una dramatúrgia de pel·lícula musical en què l’important va ser la imatge. I entre les monges de Sister Act, els paròdics de Polònia, les veus de Cor de Teatre i el Saïd i la Blanca de Mar i Cel, Oristrell va preguntar a polítics i a algun esportista quin era l’últim espectacle de teatre que havien vist i els havia agradat. Doncs, quan Alícia Sánchez-Camacho va treure el nas a la pantalla, van esclatar alguns xiulets que van anar en augment fins al punt que era difícil de sentir que a ella el que li havia agradat més de la temporada passada havia estat un espectacle de Concha Velasco que havia vist a Madrid. No sabem qui és el seu relacions públiques, però si volia provocar tampoc ho va aconseguir perquè el xiulet no era per aquesta bajanada sinó per altres de més gruixudes, com la seva actitud davant la situació política de Catalunya. Les xiulades es van repetir els tres cops que els esmentats van sortir a la pantalla. És possible, encara que no probable, que la confident de La Camarga digui al seu confrare Jorge Fernández Díaz que això és inadmissible i que el ministre surti de polleguera assegurant que Catalunya no sap ni xiular. Tots els partits polítics de l’arc parlamentari català van tenir representació en aquesta entranyable i espontània enquesta menys el PSC. Un error? O és que ja no compten ni per a això?
Aclamació al president. Artur Mas també va respondre. I, en una demostració de política segura, va assegurar que el que li havia agradat més era El joc de l’amor i de l’atzar de Josep Maria Flotats. Però el seu moment de glòria va ser quan va entrar el personatge de Polònia. Quina ovació! Per a Bruno Oro o per al president... O per a tots dos?
