Altisent, l'osteòpata cantant

BARCELONALa història del primer disc d'Altisent és d'allò més curiosa, però el resultat va més enllà de l'anècdota. El músic Raül Fernández, Refree , era pacient de l'osteòpata Lluís Torné Altisent. L'un tenia una esquena "boteruda i queixosa". L'altre, unes cançons qui sap si condemnades al calaix dels somnis impossibles. "Jo no coneixia el Raül com a músic, sinó com a pacient. Però vaig escoltar els seus discos i em van agradar molt -recorda Altisent-. I vaig tenir l'atreviment de dir-li que tenia unes cançons i que m'agradaria que les escoltés".

Refree ho va acceptar mentre pensava com "sortir d'aquell embolic amb dignitat". Van quedar a casa d'Altisent, a Premià de Dalt, i Refree es va enamorar d'aquelles cançons. Què hi va veure, en aquelles peces, "gravades només amb veu i guitarra" i algunes sense lletra? Una veu i una música sense contaminar, com la d'un Serrat que fa molts anys que no existeix. Altisent creu que potser hi va veure "unes harmonies que no són simples". I no es pot obviar la possibilitat de treballar amb llibertat i implicant en el projecte músics com el bateria Oriol Roca i el violoncel·lista Joan Antoni Pich. Tots dos, més Refree i el baixista Miquel Sospedra, l'acompanyaran en la presentació en directe al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, el 26 de gener.

Temps i equilibri

Un cop presa la decisió, Altisent havia d'adaptar-se a l'agenda del Raül. "Jo volia fer el disc sí o sí i en coneixia les condicions. No em venia de dos o tres anys", diu. El temps el va ajudar a trobar les paraules. "Jo sóc més un guitarrista, un músic, que un lletrista. El Raül em va dir que m'espavilés a escriure, i vaig aprofitar-ho per rellegir molta poesia", explica Altisent, gran admirador de Joan Margarit. En el disc adapta poemes de Maria-Mercè Marçal ( Raval d'amor ), Miquel Martí i Pol (Només et tinc a tu ) i Margarit ( La noia del semàfor ), i aquest triangle poètic acaba amarant les lletres d'Altisent, tocades per una lírica de proximitat emocional.

En algunes peces, tot i fugir del costumisme, recorda vivències personals, com a Provença 148 -"Una cançó de bressol sobre el dia a dia" que va viure en un pis de Barcelona- i a Oïda interna . "Aquesta cançó li canto a la meva dona, la Gemma. És l'experiència d'una època en què vaig tenir uns vertígens molt forts, la síndrome de Ménière, i la seva mà em donava estabilitat", recorda. A L'equilibrista parla de "mantenir-se dret en situacions difícils", i a Tarambanes, "d'explorar les possibilitats de fer coses amb més passió, amb més utopia". Altisent considera que Tarambanes fins i tot pot tenir una lectura política. "Amb la manifestació de la Diada es va aixecar una gran expectació, vam veure una possibilitat, l'esperança d'un país que decideixi el que vol sense viure ancorat en la matèria de sempre", diu.

El disc barreja el classicisme gens convencional d'Altisent amb l'atreviment musical i els arranjaments plens d'imaginació de Refree, i el resultat és també una nova possibilitat per a l'osteòpata cantant.