Cultura 08/01/2012

Álvaro Pombo: "Explicar coses és escapar del jo"

Reflexiu "En aquest llibre hi sobresurt la desatenció: s'hi expliquen les mil i una maneres de passar dels altres" Pessimista "S'ha de fer el bé sempre que es pugui, perquè el mal, tard o d'hora, acaba triomfant"

J.n.
3 min
A Álvaro Pombo li encanten les entrevistes. Diu que és el gènere periodístic "més pur, ple de sorolls i equivocacions".

L'efusivitat, l'entusiasme i la irreverència que acompanyen Álvaro Pombo des de fa dècades contrasten amb la seva trajectòria, reconeguda amb pràcticament tots els premis de les lletres espanyoles. Una de les primeres fascinacions de l'escriptor nascut a Santander l'any 1939 va ser la novel·la Nada , de Carme Laforet, guanyadora del primer premi Nadal l'any 1945. Seixanta-set anys després, Pombo ja pot presumir de comptar amb el mateix guardó que Laforet, i a sobre amb un llibre, El temblor del héroe , en què el no-res evocat per l'escriptora barcelonina viatja fins al Madrid actual per ficar-se a la pell d'un catedràtic de filosofia jubilat, un jove periodista d'un mitjà digital i un home que patina i que amaga un passat sòrdid.

Sempre ha triat amb molt de compte la manera com explica el que vol explicar, en les seves novel·les. Com ha anat, amb El temblor del héroe ?

He volgut condensar una història amb implicacions ètiques importants en un format narratiu breu. La meva intenció ha estat d'escriure una short long novel , com diria Henry James. La divisió en una vintena llarga de seqüències també és significativa: la novel·la està construïda seguint, en comptes de lleis de causa i efecte, les casualitats que s'esdevenen entre els personatges.

El personatge principal del llibre, Román, és un excatedràtic de filosofia de passat entusiasta i present una mica estancat.

El professor va ser el punt de partida de la novel·la. Román és algú que va aconseguir entusiasmar els joves amb els enunciats narrativo-filosòfics que explicava a classe: tot això s'esdevenia en un context que era propici per desenvolupar la gran ètica i explicar-la. Román està inspirat en un professor que vaig tenir, Osvaldo Marquet, que se les tenia amb una de les assignatures més lletges de totes, història de la filosofia espanyola. Es limitava a repassar Historia de los heterodoxos , de Marcelino Menéndez Pelayo, i poca cosa més... Tot i això, Marquet va aconseguir convertir l'assignatura en una de les més fascinants, i ens va entusiasmar, encara que l'objecte de l'entusiasme fos una mica inútil.

Un bon dia, l'excatedràtic rep la visita d'un jove periodista, Héctor, que li vol fer una entrevista.

El noi treballa per a un mitjà de comunicació digital, i entre les moltes feines que hi fa té una columna d'opinió que es diu Los inactuales ,en què fa retrats de personatges que han quedat fora de l'actualitat. És una secció una mica cabrona, ho reconec, sobretot perquè implica escollir una certa marginació, tots els que, d'alguna manera, ja s'han jubilat. A Román l'edat li ha donat molta facúndia: parla amb la despreocupació de tots els que ja tenen una edat i es pensen que ho han vist tot; el cor se li ha endurit, i el cap se li ha fet artrític.

Hi ha un tercer personatge que entra en joc, Bernardo, que tot i que té més de 60 anys encara té energia per dedicar-se al patinatge.

És una disciplina molt dura, que requereix molta força, i que em té bastant interessat. Bernardo patina però arrossega un acte horrible, haver abusat d'Héctor quan aquest encara era un nen. Encara que Héctor hagi estat víctima de Bernardo, segueix enganxat al seu botxí. Aquí entren en joc aquelles paraules de Martin Heidegger: "L'ésser és el que ens és més familiar i alhora és l'abisme".

A El temblor del héroe ens trobem, llavors, amb una nova reflexió sobre el bé i el mal, com en anteriors novel·les seves?

Era inevitable. En aquest llibre hi sobresurt la desatenció: s'hi expliquen les mil i una maneres de passar dels altres. Quan Jean-Paul Sartre deia que "s'havia de fer el mal perquè el bé ja està fet", crec que s'equivocava. S'ha de fer el bé sempre que es pugui, perquè el mal, tard o d'hora, acaba triomfant. Hi ha un assaig de Martha C. Nussbaum, La fragilidad del bien , en què fa referència a la pulsió dominant de la tragèdia en les nostres vides. En comptes de desanimar-nos per culpa del triomf del mal, hem de pensar en com en són d'importants les poques coses bones que passen. S'ha dit moltes vegades que en les meves novel·les tothom s'acaba tirant per la finestra. En tota la vida potser només podem fer una o dues bones accions, però són valuosíssimes, tant com l'or, encara que sigui en un altre sentit.

Fa anys que en els seus llibres denuncia la poca substància de la societat actual.

En vaig començar a parlar l'any 1977, quan vaig publicar el meu primer recull de contes, Relatos sobre la falta de sustancia . Em vaig anticipar a Milan Kundera i la lleugeresa de l'ésser, i també als amors líquids de Zygmunt Bauman.

Que ningú pensi que Álvaro Pombo té res a veure amb cap dels personatges del llibre...

T.S. Eliot deia: "La poesia és escapar de la pròpia personalitat". Jo hi he cregut sempre. Explicar coses és escapar del jo: s'ha de vigilar, però, no acabar dissolt del tot.

stats