BarcelonaMileuristes. La política cultural d’Espanya ja ha superat tots els qualificatius impensables. Fa uns dies, el secretari d’estat de Cultura, Miguel Ángel Recio, intentava la quadratura del cercle assumint que els ballarins de les companyies de l’Institut de les Arts Escèniques i de la Música tenien uns sous mileuristes i que estaven massa pendents de les gires i les hores extraordinàries per arrodonir el sou. Malgrat el que pugui semblar no és que Recio pensi en els pobres ballarins. Reacciona tard, com escau a l’administració pública, davant l’amenaça de vaga de la Compañía Nacional de Danza (CND) que es va produir al Teatre Real fa una setmana. No va passar res, però des dels núvols ministerials van mobilitzar Recio perquè apagui un foc que, de moment, només és una burilla, i que afectarà també les companyies públiques de teatre perquè és un tema kafkià sobre horaris laborals.
Viure per ballar. Els ballarins i ballarines són vocacionals. No ballen per guanyar diners. Es lliuren a un art que exigeix una dedicació més completa que qualsevol altre i que té una vida professional molt curta. Ja no diguem en el nostre país. Però volen viure de la seva feina, més ben dit, del seu art. I encara més quan formen part d’una companyia que depèn de l’administració de l’Estat que paguem entre tots. Recio els vol apujar el sou perquè superin el mileurisme. Així, diu, no estaran pensant en les hores extraordinàries ni en el plus de les gires. ¿És que en l’art hi ha hores extraordinàries? ¿Fins on es pot reglamentar l’horari dels artistes?
I la resta? I parlem de ballarins que són a l’Olimp de la dansa. Però, ¿saben com viuen els altres, els que treballen en companyies privades? Malament. Molt malament. Ballar a Espanya és una cosa impossible, com deia fa uns dies Ángel Corella. I els que poden marxen perquè després el nassut de torn de l’administració destaqui el talent nacional que exporta ballarins a Anglaterra o a Holanda. Aquest no és país per a artistes. I menys encara per a ballarins i ballarines. I si es pregunten què és un bon sou per a un ballarí, doncs els diré que el que li dóna per crear, per viure del seu art amb tota intensitat, per assumir el seu paper de dibuixant de l’espai i d’atleta de l’harmonia sense preocupar-se per pagar el lloguer. A la fi, fets lamentables que mostren un cop més el desinterès del govern de l’Estat en la cultura.
