Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Au, va: riguem per no plorar

Qui sap on paren les fronteres entre periodisme i literatura, entre article i conte, entre realitat i ficció, entre banquer i atracador, entre rialla i plor.

L'experiència de mirar la realitat com si n'haguéssim fugit

Si llegeixes Juan José Millás i no t'envaeix una temptació irreprimible d'aplaudir, és que no ets d'aquell món. Del seu, vull dir. Perquè el mestre Millás és, tot ell, un món a part. Quan hi entres, l'última cosa que vols és trobar-ne la sortida. La seva literatura et segresta i et provoca una síndrome d'Estocolm de per vida (i altres síndromes de propina: la hipocondria s'encomana). Parlo tant dels llibres com dels ja famosos articuentos, aquests híbrids entre article i conte que fa anar com li dóna la gana. Són textos que s'aparten del tòpic, ens ajuden a mirar la realitat com si n'haguéssim fugit per una escletxa i ens empenyen a treure'ns el barret que no portem.

Potser Juanjo Millás no existeix, potser no és un mortal com tu i com jo. Això explicaria que els textos que firma semblin escrits des d'una altra dimensió. I això mitigaria, o no, la meva enveja (tan sana com pot ser-ho l'enveja d'una hipocondríaca). El cas és que Seix Barral acaba de publicar el volum Articuentos completos: prop de mil pàgines, uau. Aquests dies toco poc de peus a terra: em despisto i ja torno a ser dins d'un fantàstic artefacte narratiu en què tot es capgira. Pot passar, per exemple, que siguin els contes millasians els que m'estiguin llegint a mi. En veu alta, que fa més por.

Això que en diem periodisme en temps del règim soviètic

"Quan llegeixes Dovlàtov no saps si riure, plorar o plorar de riure". Ho va escriure Albert Sánchez Piñol parlant de La maleta, del rus Serguei Dovlàtov, i és ben bé el que passa també amb El compromís, un altre llibre del mateix autor que ha publicat ara LaBreu (ja van pel tercer Dovlàtov, a un ritme d'un per any: es van estrenar amb La zona).

A El compromís, Dovlàtov (Ufà, 1941-Nova York, 1990) relata en dotze apunts les seves peripècies com a redactor en diversos diaris i emissores locals d'Estònia. Aquí la notícia no és la notícia que li fan cobrir, sinó les circumstàncies que n'han envoltat la gestació. Unes circumstàncies que, gosaria dir, als periodistes amb anys d'ofici no ens sonen gaire estranyes ni llunyanes, tot i que no hàgim patit el règim soviètic ni res que s'hi assembli. Una redacció sempre és una redacció.

Parlant d'un paio que treballa en un diari del Partit, Dovlàtov observa: "En general, m'he adonat que l'encant de les persones és bastant difícil d'eliminar. Molt més difícil que la raó, els principis o les conviccions. De vegades, dècades senceres de feina al Partit resulten inofensives. L'honor es perd completament, però l'encant es conserva. Imagineu-vos que vaig arribar a conèixer un director d'una presó de Mordòvia que era encantador...".

És així, en Dovlàtov. Irreverentment encantador.

Deixeu-me que us expliqui una història de lladres i serenos

Martí Gómez és un periodista autèntic. En llegeixo una entrevista que li fa Enric González i que publica Jot Down, una revista digital de cultura contemporània (quina descoberta, per cert). Gómez, amic de trepitjar el carrer, troba que al periodime actual li sobren dades i li falta suor. Entre els seus contactes hi ha policies i atracadors. Recorda un robatori surrealista que va cometre un delinqüent ja jubilat: "Va anar al banc a fer una gestió. La caixera li va comunicar que li cobraria una comissió i ell, que la trobava excessiva, va dir cridant que allò era un atracament. Tothom es va tirar a terra i la caixera li va començar a donar diners. Quan li vaig preguntar què en va fer, em va dir: «Cony, què havia de fer-ne si me'ls donaven? No duia cap bossa, em vaig ficar els bitllets dintre la camisa i me'n vaig anar»". Podria ser un conte de Millás. O un relat de Dovlàtov, dels que fan riure per no plorar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT