Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Benvinguts tots al món real

Els polítics en campanya criden "que ve el llop", però els insults de míting són carícies d'amant al costat de les mossegades que et claven a la selva literària.

Els escriptors potser semblen xaiets, però només ho semblen

Els escriptors tenen l'ego gruixut i la pell fina. Tot el que diguis o escriguis sobre ells, per elogiós que vulgui ser, es pot girar en contra teva. Els polítics, en canvi, estan curats d'espants i saben com va el món: parla d'ells, ni que sigui malament, i l'endemà te'n donaran les gràcies.

Posa un cronista polític a fer cròniques literàries i et maleirà els ossos per haver-lo ficat a la gàbia dels llops (disfressats d'àvia, però llops). Posa una cronista cultural a fer cròniques polítiques i la faràs feliç: podrà explicar el que veu (gent susceptible de disfressar-se de fada, per exemple) sense témer represàlies en forma d'urpes afilades.

Fa vuitanta anys el Parlament ja acollia discussions mesquines

A part de seguir amb la llibreta i el boli l'última campanya electoral, darrerament he assistit també en acte de servei a alguna sessió parlamentària. Això ha tingut conseqüències bones, com ara que he pogut drogar la cafeïnòmana que porto dintre sense arruïnar-me (no és cap llegenda urbana: un cafè al bar del Parlament només val 69 cèntims) i que tot un expresident com Ernest Benach m'ha regalat una còpia del deliciós llibre Té la paraula el senyor... (cròniques del Parlament de Catalunya), de Lluís Capdevila, amb pròleg de Lluís Companys, publicat el 1933 per l'editorial L'Estampa.

El debat sobre els sous dels polítics ve de lluny, i les discussions de baix nivell sembla que també. El cronista Capdevila descriu una sessió sobre les dietes dels diputats: "Es discutia d'una manera mesquina, talment com si es discutís el jornal d'un aprenent d'adroguer. La discussió, el regateig, em semblà d'un antipatriotisme repugnant. Per patriotisme precisament hauríem de voler que els nostres diputats cobressin més que els altres. Mil pessetes són una misèria, senyors! Jo, per exemple, no fóra diputat per menys de cinc mil pessetes mensuals: cinc mil pessetes, torre a la Bonanova, gas, aigua, electricitat, un automòbil i un tortell el diumenge".

Romeva debuta amb una novel·la sobre tonyines i periodistes

Si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora, i ens posem a pencar, podrem fer meravelles. I si dormim tres nits per setmana fora de casa per imperatius laborals, fins i tot tindrem temps d'escriure novel·les. Pregunteu-ho si no a l'eurodiputat Raül Romeva, que debutarà com a novel·lista al març amb Sayonara Sushi (Rosa dels Vents en català i Plaza & Janés en castellà) i ja té molt avançat un segon llibre de ficció, amb la mateixa protagonista.

L'ecosocialista va gestar la trama un cap de setmana que es va quedar atrapat a Brussel·les per culpa d'aquell núvol de cendra volcànica. L'heroïna de la seva novel·la és periodista de TV3 en un context de retallades (i amb una Mònica com a directora). "No em podia imaginar que seria tant d'actualitat", m'explica en Raül, amb un cafè de comerç pretesament just per testimoni.

La reportera Paula Ramos cobreix a Malta dues notícies interrelacionades: la sobreexplotació de la tonyina i el tràfic d'immigrants. "És una història sobre els límits personals i globals". Amb aquesta novel·la amb notes d'ecothriller, l'autor defensa un periodisme que potser també està en perill d'extinció: "Si no podem donar la nostra mirada pròpia com a país, ens enfonsem".

Romeva ha tastat la ficció amb ganes de quedar-s'hi. Els crítics no li fan gaire por: "Faig de polític. Estic acostumat a rebre crítiques, algunes justificades i moltes que no. Me les empasso, van amb la feina". Però, ai, els llops del mundillo literari mosseguen allà on fa mal. Ja el va advertir un escriptor que l'ha ajudat amb la novel·la: "Raül, benvingut al món real". Això és la selva.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT