Publicitat
Publicitat

Sota sospita

Cançó trista de la poesia catalana

Tenim mala sort i vivim en un país molt estrany, on els poetes se'ns moren o són morts de maneres brutals. Salvador Iborra, assassinat a Barcelona fa uns dies, als 33 anys. Anna Dodas, brutalment morta als 23 anys a Montpeller. Màrius Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Maria- Mercè Marçal, Andreu Vidal, Joan Salvat-Papasseit, emportats massa joves per la malaltia. Fins i tot Joan Maragall, Gabriel Ferrater i Carles Riba van morir massa joves... Obres i vides estroncades per la fatalitat en un literatura que oblida ràpidament els morts i aixeca temples de paper plens de servituds.

Fa uns anys un poeta argentí, Daniel Samoilovich, em deia que el que més li agradava de la literatura catalana, respecte a la hispànica, és el fervor per la tradició, la necessitat de tenir una tradició. M'ho deia tot parlant de Ferrater. Un cas d'una altra època, un supervivent de la crema nacional. Perquè aquí els poetes molesten quan són vius i, un cop morts i passat el primer homenatge, són doblement enterrats. Si no, busquin alguna obra de Riba o de Blai Bonet a les seves llibreries de referència. Com a molt, si tenen sort, trobaran un volum amb l'obra completa -en el cas de Riba- editada fa milers d'anys que sols interessa als poetes o als estudiosos. I després demanem que ens respectin a fora, si nosaltres mateixos no som capaços de respectar els morts i situar-los al pedestal que es mereixen. I lloem per motius polítics i no acceptem la crítica constructiva als presumptes herois de l'aquí i ara.

Dodas, per exemple, es mereixeria una revisió de la seva obra. Torres, Rosselló o Vidal haurien d'abandonar les edicions petites. Qui estima els poetes morts?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT