Cançons de ràbia i mel

Barcelona“L’endemà del concert em sentia com si hagués parit, amb mal als ossos i fins i tot als engonals. Vaig tenir la sensació que no podria tornar a fer un concert així en dos mesos”, explica Sílvia Pérez Cruz sobre l’actuació que ella i Raül Fernandez Miró, àlies Refree, van fer el 25 d’abril al Teatre Tívoli de Barcelona, i que va servir com a preestrena del disc Granada (Universal, 2014), que es publica avui. “Va ser el primer concert que fèiem amb aquest repertori. Havíem tocat abans a Londres i Nova York, però no el repertori sencer”, precisa Fernandez. Acabar “rebentats” va ser el preu que van haver de pagar després d’oferir un espectacle difícil d’oblidar. Ella en destaca “la intensitat”. Ell recorda que van tenir “la sensació d’arribar a llocs” que no s’esperaven.

Deu dies després, encara miren d’expressar amb paraules el que va passar durant dues hores que van acabar amb el públic dret i aplaudint, manifestant admiració i alhora alliberant la tensió emocional que fins aleshores havia segrestat la platea. “Al principi no sabia com reaccionaria la gent, però a mesura que passaven les cançons vaig veure que ho estaven entenent gairebé millor que nosaltres, i això ens va donar més força per entregar-nos encara més”. diu Pérez Cruz, que coincideix amb Fernandez a marcar com a punt d’inflexió de la nit la interpretació de Compañero (Elegía a Ramón Sijé), versos de Miguel Hernández enlairats per Enrique Morente i Pepe Habichuela. “No crec que la gent se n’adonés, perquè estaven aplaudint i els llums s’havien apagat, però nosaltres ens vam posar a cridar”, diu ell.

Gestionar “el bitxo”

“Vaig arribar al Tívoli entenent de què anava aquest bitxo que hem creat. Sabia més o menys com l’havia de gestionar, i quan sé per on camino m’hi puc deixar anar. Però, tot i així, aquella nit van passar moltes coses que no esperàvem”, assegura ella. Per exemple, van saber explicar que la cosa anava de cançons, no de gèneres musicals, i que el risc musical i interpretatiu que han assumit en les versions del disc està totalment justificat.

Granada retrata un present alimentat per un passat artístic comú i per un territori emocional compartit. “Jo vinc del cant de taverna, que és una cosa molt melancòlica -diu ella-. Totes les cançons que he cantat sempre tenen un punt de pena, i a partir dels 18 anys també vaig connectar amb l’humor i el flamenc. Em funciona descobrir l’humor en la pena, i riure’s d’un mateix fins i tot des de la desesperació”. “A mi el que em surt és o melancolia o ràbia”, afegeix ell. Com allò de la mel i la ràbia que cantava Camarón. “Això és Granada ”, conclou la cantant de Palafrugell, que agafa aire quan li demanen si el virtuosisme musical pot arribar a desvirtuar l’emoció original d’unes cançons que parlen d’“amor, desamor, vida i mort”. “Cal trobar un equilibri entre l’efectisme i l’emoció real”, diu.

Tradicionalment, els discos de versions són tractats amb certa indulgència, com si fossin projectes menys seriosos. “Al principi li vaig dir a la Sílvia que era una llàstima fer només versions. Després vaig pensar que un cop l’haguéssim fet ens posaríem a fer un altre disc de temes propis, però al final hi hem posat una implicació emocional molt més gran que no em pensava”, diu ell. “No ho volia fer a mitges, perquè feia molts anys que esperàvem això”, adverteix ella. “Quan funcionem deixem de ser cossos i acabem sent energia”, assegura ell.

Els elogis, que ja van sovintejar quan Pérez Cruz va publicar el disc 11 de novembre (2012), també els han après a gestionar. “Al concert em va sorprendre que la reacció fos tan bona. A vegades m’enfada una mica i tot, perquè sempre hi veig coses que es poden millorar. Digueu-me coses dolentes!”, exclama Pérez Cruz, com si volgués transmetre aquesta petició al públic que els vagi a veure el 17 de maig a Granollers, el 23 a Vila-seca o el 31 al festival Primavera Sound, primeres dates d’una gira que s’allargarà fins a la tardor i que tant ella com ell compaginaran amb altres projectes.

Granada és un disc amb vuit anys d’història. És el temps que va de la primera vegada que Pérez Cruz i Fernandez Miró van interpretar Corrandes d’exili a la versió de Puerto Montt está temblando de Violeta Parra, que ell va conèixer gràcies a Albert Pla a finals del 2013. “La cançó de Violeta Parra parla d’una mena de por molt extrema, que jo no havia cantat”, diu ella d’una peça sobre la por a morir en un terratrèmol. “El que a mi m’agrada és quan sento que una cançó té actitud de rock’n’roll -reconeix ell-, i Violeta Parra era rock’n’roll”. Com ho era Enrique Morente, l’esperit del qual amara tot aquest disc.