Publicitat
Publicitat

ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DEL GRAN CRONISTA VICTORIÀ

Dimarts es commemora el bicentenari del naixement de l'autor d''Oliver Twist'

Charles Dickens, un mag excepcional

El 9 de juny del 1870 moria Charles Dickens. Tenia 68 anys. Abans de desplomar-se i caure a terra per sempre, havia estat treballant en la que seria la seva última novel·la, El misteri d'Edwin Drood . Curiosament, l'últim passatge que va escriure comença sent un cant a la llum: "Un matí lluminós s'alça sobre la vella ciutat..." Això ens desplaça en el temps fins a aquella frase amb què començava el seu primer llibre, Pickwick papers : "El primer raig de llum que il·lumina la fosca, i converteix en esclat enlluernador aquella obscuritat...". Entremig d'aquestes dues llums esplendoroses hi ha la vida dissolta en quinze novel·les immortals que fan de Dickens un escriptor per a l'eternitat. Així, d'aquesta manera tan literària, es completava el cercle de la seva existència, la primera novel·la i l'última, obrint-se a la història humana i literària a través d'una llum que segueix i seguirà cremant eternament. El cercle de la vida tancant-se, tal com havia deixat escrit a Història de dues ciutats : "A mesura que em vaig acostant al final, camino en cercle, més pròxim cada vegada al meu principi".

Aquest principi lluminós naixia el 7 de febrer del 1812, en un barri als afores a la localitat de Portsmouth. Dickens va passar la infantesa fora de Londres. Hi va arribar als nou anys i li va suposar una terrible commoció trobar la família vivint en una minsa i fosca mansarda a Camden Town, un dels carrers més pobres de la ciutat. I tot, pels deutes incessants del seu pare. John Dickens era un home bo i afectuós, borratxí, malgastador, divertit i xerraire, però incapaç de mantenir amb decència la nombrosa família. L'amor de Charles pel pare va ser d'una generositat i fidelitat sense límits. Quan Charles tenia 12 anys, el febrer del 1824, van arrestar John per impagaments i va ser tancat a la presó de Marshalsea, fet que va causar un daltabaix familiar. El menjar era escàs, i es van veure obligats a malvendre gairebé tot el mobiliari, fins i tot els llibres de Charles. Arran d'aquesta la situació desesperada, els pares van decidir que anés a treballar per sis xílings a la setmana i durant sis mesos amb un cosí que fabricava betum, en un local vell i atrotinat, infestat de rates i brutícia, al costat del riu. Ell passava les hores enganxant etiquetes en pots de vidre, amb companyia d'altres xavals que se'n burlaven anomenant-lo el senyoret . A l'altra banda de la finestra, la gent es divertia admirant la destresa i velocitat d'aquelles criatures, com si fossin part d'un espectacle de fira. L'únic que ell volia era continuar els estudis estroncats. Al maig, John Dickens va rebre una herència i va poder abandonar la presó; però incomprensiblement va deixar que el noi seguís treballant en aquell magatzem infecte, fins que un dia el mateix John va posar el nas a la finestra del magatzem i, veient aquell lamentable i degradant espectacle infantil, en va treure el fill i el va enviar a l'escola. Aquestes experiències van causar una impressió tan fonda i dolorosa en l'escriptor que en va patir les seqüeles tota la vida. Mai va perdonar els pares. D'aquesta manera es comprèn part fonamental de la temàtica literària dickensiana, que no és altra que un intent de digerir i explicar-se aquest cops feridors i opressius, els d'una vida infantil miserable i humiliant. D'aquí l'obsessió de Dickens per la infància, els diners i el bon nom de família que impregna tota la seva narrativa.

Vida i obra, indissociables

Després de Shakespeare, Dickens és l'escriptor que crea la constel·lació humana més vasta i variada, d'una fonda complexitat. S'escolen sovint en la seva ficció successos reals de la pròpia vida, però és capaç d'embolicar aquestes vivències en un món simbòlic molt més ampli, fins a fer-ne la imatge més extraordinària i viva del seu temps. De vegades, la inspiració i l'ampul·lositat el porten a descuidar les subtileses de la sintaxi, però la seva vivacitat i el seu traç personal són inigualables. A mesura que va escrivint les seves novel·les hi trobem una estructura narrativa més elaborada, un enteniment molt més clarivident i una visió pròpia del món, amb tanta perspicàcia, que rebutja certes elaboracions efectistes, malgrat la gràcia i l'enginy que puguin tenir. És cert que de vegades les seves obres respiren un puntual sentimentalisme, però res entorpeix la seva màgia verbal, ni el meravellós humor paròdic, a cops tan divertit i grotesc, ni l'eloqüent ironia. No hi ha dubte que Dickens és un gran moralista i excel·lent narrador, però on resulta de veres excepcional és en la seva portentosa imaginació, en la descripció de personatges i situacions concretes. En això és inigualable. Com també en el seu sentit de la compassió: la pietat de les paraules causa un efecte únic i torbador.

Victorià de cap a peus, Dickens va ser un intel·lectual autodidacta i genuí, un dels grans humoristes universals, un profeta del saber familiar, capaç d'inventar nous gèneres (la novel·la de grup social). Va ser el gran cronista del seu temps i, amb una ment preclara, va saber mantenir les distàncies, cosa que li va permetre retratar l'ànima sencera del poble anglès (el caràcter, els costums, l'humor, el clima, la melangia...), amb una especial afecció a la realitat i una visió culminant i esplendorosa. Va elevar el seu imaginari a categoria de mite, amb una percepció del món integral, encarnant millor que ningú l'esperit d'una època. El seu talent imaginatiu era excepcional. No hi ha cap novel·lista del segle XIX que pugui superar Dickens en riquesa inventiva. I, parafrasejant Nabokov, direm que, senzillament, hem de rendir-nos davant la màgia verbal de l'escriptor: això és tot.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT