Publicitat
Publicitat

Tot és viu i actiu, la mateixa força que atreu els elements, mou les persones

Clor busca terra calcària

Ni un cicló és capaç de tombar la parella sòlida, però la brisa pot destruir la que passa un moment fluix. O això diu l'abecé de l'educació sentimental, que Goethe infringeix a Les afinitats electives , recordant que en qualsevol casa hi pot irrompre un estrany i trasbalsar-ho tot. Eduard i Charlotte exprimien un matrimoni que s'havien guanyat a pols: passejaven, arranjaven la finca i als vespres ell llegia en veu alta, sempre de cara a ella perquè se sulfurava si s'avançava amb els ulls al recital. Ja veuen que ni l'afecte ens allibera de les dèries. Però aviat es va alterar la convivència, primer amb l'arribada d'Otto, un vell amic d'Eduard, i encara després amb la d'Ottile, la neboda òrfena de Charlotte. Un vespre, abans que aterrés l'orfeneta, la conversa va degenerar del sempre educatiu safareig a la química.

Sabeu que la pedra calcària, mescla de terra calcària i d'un àcid volàtil, quan se l'enfonsa en àcid clorhídric transmuta? La terra calcària i el clor formen un compost nou, mentre que l'àcid volàtil i l'hidrogen s'evaporen. I us preguntareu si no he begut i parafrasejo el National Geographic . No. Goethe, influït pels renaixentistes italians, explora la correspondència entre les relacions naturals i les socials. L'acompanya un supòsit: que tot és viu i actiu, que la mateixa força misteriosa que atreu els elements també mou les persones.

Com el clor i la terra calcària, Eduard i Ottile s'atrauen immediatament. També Otto i Charlotte, encara que són més capaços de controlar-se. Les gràcies d'aquesta obra són innombrables, però la clau és veure com cadascú viu l'encreuament. En surt més ben parat qui no sent contradicció interna entre el compromís i la passió. Mentre que Charlotte se cenyeix al deure i Eduard s'entrega a l'efusió, l'òrfena pateix la tensió màxima entre l'amor i el respecte a la tieta, que l'havia mantingut de petita quan havia perdut la mare. "El cor, si pensés, s'aturaria", va escriure Pessoa. És això el que va passar-li a Ottile, màrtir de la seva hiperconsciència. Eduard va quedar sol amb el seu desig, que crema endins tot el que no pot posseir enfora. Va quedar recordant com també Ottile seguia amb els ulls el text que ell anava recitant, però com amb ella s'hi delectava. Vet aquí l'afinitat -electiva?-, que per la intensificació de l'experiència subjectiva, arrasa el jo i les seves dèries.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT