Delacroix pren el CaixaForum
El Louvre i la Caixa han organitzat la retrospectiva més important de Delacroix dels últims 50 anys. Avui arriba a Barcelona després d'haver estat un èxit de públic al CaixaForum de Madrid.
BARCELONA.Es diu que per pintar Dones d'Alger al seu apartament , Eugène Delacroix va aconseguir entrar en un harem privat. Tant si és veritat com si no, la seva visita a un àmbit femení tan reservat sembla que no va provocar cap revolada: la dona de l'esquerra, recolzada damunt uns coixins, mira cap a l'espectador amb parsimònia. Les dues altres dones que l'acompanyen segueixen fumant i parlant entre elles. No sembla que cap s'hagi espantat per la irrupció d'un estrany en la seva intimitat. La calma que es respira dins el quadre s'allunya dels tòpics orientalistes i revela els contactes que al segle XIX hi havia entre Europa i el nord d'Àfrica. Al fons del quadre hi ha un mirall venecià i la dona del centre porta rellotge.
Aquesta pintura, una de les obres cabdals de l'artista, no ha abandonat el museu del Louvre pràcticament mai, però a partir d'avui es pot veure al CaixaForum en l'exposició Delacroix (1798-1863). De la idea a l'expressió , la retrospectiva més important d'aquest mestre del romanticisme francès dels últims 50 anys. Abans de Barcelona es va poder veure a Madrid, on la van visitar més de 300.000 persones.
La mostra està formada per 130 obres, entre pintures, dibuixos i gravats, i és fruit de l'acord que La Caixa va signar amb el Louvre fa dos anys. A més del museu francès, hi han cedit obres importants pinacoteques d'arreu del món, com la National Gallery i el British Museum de Londres, els Uffizi de Florència i el Metropolitan de Nova York. A mitjans de març, el CaixaForum de Barcelona celebrarà el desè aniversari amb aquesta exposició i una altra de Goya, amb obres del Museu del Prado.
Un artista a la recerca de la llum
El viatge que Delacroix va fer al Marroc i a Algèria el 1832 va representar un punt d'inflexió en la seva carrera. Durant aquest viatge va destil·lar la influència que Goya havia exercit en el seu art, sobretot en l'ús del negre, i va començar a desenvolupar la seva pròpia teoria del color. Dones d'Alger al seu apartament n'és un exemple: en lloc de clarobscurs, l'autor de La llibertat guiant el poble va jugar amb els colors complementaris per graduar la llum en la composició.
A banda de ser la gran figura de la pintura romàntica, Delacroix és considerat com el primer pintor modern. La seva trajectòria està plena de contrastos i d'una constant reflexió sobre el seu ofici: durant els anys de formació, quan pintava nus acadèmics, estava més interessat en capturar els matisos de la pell que de la correcció acadèmica, com es pot veure en tres retrats d'Aspàsia, una dona mulata. En comptes de mirar els clàssics per forjar-se com a artista, es va fixar en Rubens. No va ser fins a la tornada del Marroc que es va sentir prou segur de si mateix per pintar temes clàssics: ja es considerava un mestre. Però va convertir els temes mitològics en un laboratori d'experimentació. Va pintar dues versions de Medea furiosa i va fer servir la seva figura en una pintura religiosa, Sant Sebastià assistit per les dones santes .
El tema és una altra de les grans qüestions del seu art. Delacroix va representar esdeveniments històrics del seu temps, com la guerra d'independència grega a Grècia expirant damunt les ruïnes de Missolonghi , esperonat per Lord Byron, però també va afirmar que la pintura és un art autònom que no necessita tema. Una mostra d'aquest potencial es troba en l'esbós de La mort de Sardanàpal , del Louvre.
La força d'un esbós
En els últims anys de la seva trajectòria Delacroix es va preguntar quan es podia considerar que una pintura estava acabada. Volia conservar la força d'un esbós. L'oli preparatori de La caça dels lleons , una gran tela desapareguda de més de set metres que va fer per a l'Exposició Universal de París, és un remolí de línies on es poden distingir, alhora, tots els elements.
Delacroix va ser un artista amb un gran caràcter humanitari. No va tornar a pintar temes polítics quan la revolució va tornar a esclatar el 1848, i a les acaballes de la seva vida es va endinsar en el gènere del paisatge. I també va expressar el seu desig d'una nova societat amb obres com ara Ovidi a l'exili amb els escites ,en què el poeta ensenya poesia als bàrbars.
