Si la cartellera teatral de Barcelona de mitjans de juny fos un pop-up book saltaria de les pàgines un àrid paisatge de western crepuscular amb boles voladores d'herba seca. La millor imatge del desert humà. Cal buscar la vida en els aïllats oasis dels èxits prorrogats. El territori ocupat i conreat per aquestes dates pel Grec s'ha reduït fins als límits marcats pel mes de juliol. La retirada del festival deixa al descobert la fragilitat d'un sistema que trontolla davant qualsevol mínim canvi o agressió externa. La sequera econòmica exigeix concentrar i escurçar calendaris. El mes de juny s'ha convertit en un erm. Queden lluny els fèrtils temps en què el teatre de la ciutat -públic i privat- s'estenia fins a les terres llaurades i abonades per un Grec sempre en expansió, imposava els seus cultius escènics i gairebé enllaçava amb la collita d'estrenes de setembre.
Barcelona -amb un hinterland municipal arrasat pel foc de les retallades pressupostàries- és un ecosistema que es manté en precari equilibri amb una limitada diversitat d'espècies teatrals. Quan totes reaccionen a l'estrès ambiental amb una reducció de l'activitat, el vent carregat de sorra comença a bufar . És en les situacions crítiques quan es prova la solidesa d'un ecosistema, la seva capacitat de resistència. Disminuir la despesa d'energia és una solució acceptada per la naturalesa, sempre que no afecti el funcionament general del biòtop. Un hàbitat complex inclou espècimens que compensen la letargia d'altres. Objectiu: mantenir com sigui l'atracció d'aquells elements que permeten la continuïtat de la vida.
Poca massa crítica
La fórmula per sobreviure escollida per l'ecosistema teatral de la capital posa en evidència que està encomanat des de sempre a un públic principalment local. No ha pogut, sabut o volgut desenvolupar una capacitat d'atracció més gran que li permeti tenir una població prou variada i passatgera, i no afectada pels rigors circumstancials d'un territori determinat. Una opció tan acceptable com qualsevol altra. El teatre de la capital s'ha desenvolupat sobre una osmosi d'interessos circumscrita a un públic potencial suficient. Un nivell que no sembla acceptable per a un tipus d'espectacles que requereixen més massa crítica per ser rendibles. L'arc d'influència de l'euroregió dibuixat per Pasqual Maragall no funciona amb el teatre. Realitat constatada per Stage Entertainment. Els discrets resultats de Les misérables podrien replantejar-se la continuïtat d'aquesta productora i els seus musicals de gran format a la cartellera barcelonina. Potser per mimetisme, el Grec -ara només Festival de Barcelona- també ha assumit aquest perfil localista. Així s'entén la insistència de Jaume Ciurana per reforçar la idea de complicitat entre el festival i els barcelonins: per al regidor de Cultura és una de les mancances històriques del festival. Després d'anys de publicitar el definitiu salt internacional, s'ha deixat de banda aquesta aspiració i s'han concentrat els recursos en una ambició més d'acord amb la tossuda realitat. El Grec fins i tot ha cedit en la seva aspiració metropolitana, un compromís mantingut durant diverses edicions i abandonat molt abans que la minvant economia ho fes impossible.
Però tampoc cal que ens flagel·lem perquè no som a l'aparador internacional. A Catalunya hi ha un projecte que compleix amb nota aquesta comesa, i és un exemple de descentralització cultural: el Temporada Alta de Girona. Un festival de matriu privada i vocació pública que ha aconseguit imposar la seva agenda a altres convocatòries de l'Estat, com el Festival de Otoño de Madrid, que ha hagut de traslladar el seu programa a la primavera per la impossibilitat de comptar amb companyies, artistes i espectacles que prefereixen, si han de triar, comprometre's amb el projecte de Salvador Sunyer.
Amb el xiulet del vent desèrtic a les orelles, l'espectador pot refugiar-se a l'ombra d'èxits de final de temporada com Els jugadors , Agost , Campanades de boda , Litus , Burundanga o Celobert . La sort s'ha aliat amb la necessitat. Cultius selectes que són l'última frontera davant l'empenta de la sorra. A l'horitzó proper, la fata morgana d'un festival.
