Duncan Dhu reviuen el seu llegat amb 'El duelo'
Mikel Erentxun i Diego Vasallo publiquen nou disc dotze anys després de la separació
BarcelonaLa història del retorn del grup basc Duncan Dhu comença amb un capítol bàsicament administratiu. "La discogràfica ens va proposar editar un recopilatori a Amèrica i fer alguns concerts, perquè allà no hi ha res publicat de Duncan Dhu", explica Mikel Erentxun. Després els van demanar una cançó nova per acompanyar la compilació, una estratègia tradicional en la indústria discogràfica. I de sobte, tot canvia. "Vam començar a treballar la cançó i ens vam adonar de seguida que tornàvem a tenir coses a dir i a compartir gustos musicals, i vam acabar fent sis cançons", diu Erentxun, que dóna molta importància al fet de tenir coses a dir, justament perquè la separació de Duncan Dhu, que va arribar després de la publicació de l'àlbum Crepúsculo (2001), va ser perquè ja no tenien "res a explicar".
El retorn es materialitza en l'edició d'una capsa titulada 1 (Warner, 2013), que inclou dos CD antològics amb els temes més populars del 1985 al 2001, un DVD amb el concert que van fer a la sala Luz de Gas de Barcelona el 1999 i el CD El duelo , amb sis peces noves, que també surt a la venda per separat com a vinil. "Tornem a poder escriure cançons bones entre tots dos", diu Erentxun. "D'alguna manera hem tornat a les fonts primitives de Duncan Dhu -continua Diego Vasallo-. Quan vam començar bevíem del rockabilly , del rock'n'roll clàssic dels anys 50, del country i del folk. És a dir, de la música popular nord-americana". Ara recuperen aquelles coordenades estilístiques, però amb un altre to. "De western crepuscular, més que res per l'edat", fa broma Erentxun. "Al principi Duncan Dhu era un grup hiperminimalista: un contrabaix, una guitarra i una bateria reduïda a una caixa. Era com volíem sonar. Ara hi ha molt més, però en el fons el que predomina a les noves cançons és l'halo acústic", precisa Erentxun.
En castellà, El duelo és un títol polisèmic. Pot significar duel i dol . "Està tret d'un vers de la cançó El duelo : « No sé hacia dónde vamos / si esto es solo un cara y cruz en un duelo con los años ». Fa referència a un duel amb el pas del temps, com una batalla contra el temps. Però també es podria interpretar com una mena de dol", diu Vasallo. "Curiosament, tot el disc és negre i té alguna cosa de dol, però no n'érem conscients", reconeix Erentxun.
Entre la nostàlgia i el present
El dol per la joventut perduda es pot transformar en nostàlgia pura en la gira per l'Estat que passa per Barcelona: el 8 i el 9 de novembre al Palau de la Música. Com serà el públic d'aquests concerts? Vasallo no ho té gens clar. "Mai no ens hem plantejat qui escolta la nostra música. Escriure cançons és com tirar-les al buit i mirar a veure on cauen. En els concerts potser hi haurà un component nostàlgic, el de gent de la nostra generació que vulgui reviure una mica la seva joventut. Però les cançons noves és molt difícil saber a qui arribaran. M'agradaria que hi hagués gent jove que descobrís Duncan Dhu amb aquest disc", diu Vasallo.
El country-folk d' El duelo comparteix paisatge estètic amb músics més joves com Nacho Vegas, un artista que Erentxun considera "interessant i amb una carrera coherent". "M'encantaria que els fans de Nacho Vegas escoltessin Duncan Dhu. Si El duelo fos el disc d'un grup nou, sense passat, potser podria arribar a aquest públic. Però Duncan Dhu, per bé o per mal, sí que arrossega un passat que pot ser una càrrega molt feixuga per a determinada gent. L'èxit no es perdona, i encara menys en el món indie ", diu Erentxun.
Quan tots dos miren al passat, troben que les cançons han "envellit bastant bé". "Han aguantat millor les cançons de la primera època. Teníem 19 anys i les lletres eren ingènues, però tenen frescor", recorda Vasallo. El seu company hi coincideix, però és més autocrític. "Musicalment estic orgullós de gairebé tot el que vam fer, però no m'agrada com cantava. M'agrada infinitament més com canto ara. Em costa escoltar les cançons antigues per la veu", confessa.
Tant Erentxun com Vasallo asseguren que mantenen "la passió" per la música i "la inquietud" que tenien al principi "per descobrir coses noves i cançons velles". A El duelo , a més de recollir essències del country-folk de Bob Dylan -"Un músic que no te l'acabes", diu Erentxun-, hi ha una adaptació al castellà de Plora guitarra , d'Ortega Monasterio, l'autor d' El meu avi . "La vaig descobrir a Menorca, on passo temporades, interpretada per Joana Pons, i em va fascinar. És una cançó molt especial", diu Vasallo.
