BarcelonaLes matemàtiques, primer. Quan Jordi Savall va dirigir i gravar Farnace, el 2001 al Teatro de la Zarzuela, el resultat va ser de dues hores i cinquanta-cinc minuts de música, ben lluny de l’hora i quaranta-cinc minuts de la represa en concert al Liceu. La poda ha estat dràstica, començant per la decapitació de dos personatges, així com d’un bon grapat d’àries. No és l’únic que ha caigut: a Madrid, Savall va incorporar fragments d’un Farnace posterior de Francesco Corselli, segons el programa de mà inclosos també a Barcelona, però que, a l’hora de la veritat, no es van materialitzar. L’oportunitat de poder escoltar una de les millors òperes de Vivaldi, un capítol del seu catàleg que els últims anys ha experimentat una espectacular revifalla, pot fer aparcar les reserves. Fins a un cert punt, només, perquè els cops de tisora van malmetre la coherència dramàtica d’una obra -cert, d’argument alambinat- que és dubtós que cap espectador copsés de què anava. Vam tenir una mera successió d’atractius números musicals als quals la plàcida direcció de Savall no va donar el tremp dramàtic desitjable, mentre que Le Concert des Nations ha tingut prestacions més cohesionades.
Un indisposat Furio Zanasi va poder fer poc amb una veu de relleu reduït, tot i un art del dir sempre lloable: llàstima, perquè Farnace té l’ària més commovedora, cosina germana de L’hivern de Les quatre estacions. Sara Mingardo va ser una Tamiri d’exquisida eloqüència, en un bon contrast amb la incisiva Berenice d’Adriana Fernández. Les novetats respecte al cast de fa tretze anys, Marina de Liso i Marie-Claude Chappuis, no van passar de la discreció.
