Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

El punt de tangència

L’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) va passar gairebé dos anys a anglaterra fent-hi de lector, una experiència que va explicar al dietari ‘Hores angleses’, recuperat per adesiara més de set dècades després d’haver estat publicat

Amistat del braç és un poema de Gabriel Ferrater de Da nuces pueris (1960). En un vagó de metro, el poeta s'adona que una noia -"lletja i pobra, descarnada"- s'ha recolzat contra el seu braç. El contacte l'angunieja i en fuig. Després constata que aleshores ell encara era massa jove per comprendre el desig d'aquella desconeguda. Com que no era bonica, la noia era per a ell invisible i prou. Però Gabriel Ferrater no atura l'anècdota en aquest punt, sinó que hi afegeix un so estrident: a l'últim vers es trenca la corda d'un violoncel. Per què passa, això?

El 12 de desembre del 1927 Ferran Soldevila viatja en un tramvia en algun lloc d'Anglaterra i escriu: "Estàvem tan estrets que el seu braç i el seu cos s'oprimien contra el meu". Feia fred, la desconeguda tremolava una mica, però gràcies a "la tebior humana" aviat es va calmar. "I així hem seguit, l'un contra l'altre -continua Soldevila-, dues vides distants que no tenien sinó aquell punt de tangència".

Un vagó de metro o del tramvia suscita fàcilment el pensament sobre la fragilitat de les relacions. Enmig de la multitud apressada, fins i tot una mirada és mera casualitat. La corda que peta en el poema de Gabriel Ferrater parla sobre la impossibilitat de l'encontre. Però el poeta també delata el vergonyós càlcul de què som capaços: si és lletja, la noia no interessa. La gent no vol saber res del fet que les forces es poden invertir i que, aquell que observa, un dia es podria donar el cas que fos ell, l'observat, el negligit, l'ignorat.

No veure l'altre significa no veure's a si mateix. El poema de Ferrater concorda així amb la premissa bàsica que va guiar l'historiador Ferran Soldevila a escriure el dietari de la seva estada a Anglaterra des de la tardor del 1926 fins a l'estiu del 1928: "Difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu. Li mancaran, senzillament, els termes de comparació". El 1938 el llibre de Soldevila va ser editat per la Institució de les Lletres Catalanes en un valent gest de resistència. Se'n va esgotar la primera edició, tot i l'escassetat de recursos i les preocupacions més punyents del moment.

Aquesta vegada l'edició del dietari Hores angleses va precedit pels textos introductoris d'Enric Pujol, Alan Yates i Joaquim Nadal, que demostren que l'interès no s'ha esvaït fins avui. Ni s'esvairà, perquè el llibre no es tracta d'un mer diari de viatge. El fil conductor del relat és un jo líric que es percep a si mateix enmig d'un entorn forà. El paisatge desconegut l'atreu i el narrador mostra una curiositat antropològica pels costums quotidians. Però alhora les situacions sovint són incòmodes, desagradables, fins i tot hostils.

La lliçó de Soldevila és una lliçó d'humilitat, ancorada en aquell sempre necessari punt de comparació. La condició per a qualsevol reflexió coherent és que cal ser conscient des d'on estem observant els fets. No és pas estrany que la mirada de Soldevila no abraci cap figura humana, més enllà d'algun altre encontre furtiu amb els altres viatgers estrangers. Les finestres il·luminades enmig de la boira li recorden constantment que ell és el nouvingut. Allà lluny hi deu haver gent que té una estufa encesa i la seva plàcida rutina. Però ell no en forma part, d'aquesta situació, ho observa tot des de fora: la seducció d'aquestes notes rau precisament en la identificació amb un viatger que se sent sol enmig d'un món que no domina i potser no acaba de comprendre del tot.

Gràcies a l'eterna dicotomia entre el nord i el sud, Ferran Soldevila sap articular també la imatge d'una Europa subtilment dividida, d'un continent on uns són observats i envejats i els altres ignorats i, de vegades, també menyspreats. Aquesta divisió entre un nord amb molt d'ordre, però castigat per les pluges i la falta de sol, i un sud caòtic, però ple de vida i d'espontaneïtat, és una constant de la literatura europea. Johann W. Goethe buscava el país on floreix el llimoner, Joan Maragall la llum que ve del nord. Igual que aquests dos autors, Soldevila comprèn que les diferències climàtiques són merament anecdòtiques, perquè cada poble té el seu nord i el seu sud. Les societats avancen perquè senten el desig d'una millor organització i alhora somien aconseguir arribar a un estat de felicitat despreocupada.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT