Publicitat
Publicitat

CINEMA

El documental 'The human tower' explora el fet casteller a Catalunya, Xile i l'Índia

Folre, manilles i curri: castells a ritme de Bollywood

Castells enmig de l'Índia. Sitars en lloc de gralles. Enxanetes dels suburbis de Bombai. No és cap fantasia de Bollywood, sinó The human tower, un documental que explora el fet casteller arreu del món.

Si bé els castells són Patrimoni de la Humanitat des del novembre del 2010, aquesta condició universal esdevé més literal que mai al documental The human tower , on es constata que els catalans no tenim l'exclusiva de les torres humans. Dirigida pel xilè Cano Rojas i l'indi Ram Devineni, la pel·lícula s'estrena a l'abril en diferents sales de l'estat espanyol -un bon grapat al territori català- gràcies a la iniciativa d'El Documental del Mes i proposa un recorregut a través de la presència i el significat que els castells tenen en pobles tan diferents com Catalunya, Xile i l'Índia.

Curiosament, el descobriment del fenomen casteller per part dels directors es va produir a Catalunya i no va ser fins més tard que van sentir a parlar de l'activitat castellera dels seus respectius països. Els dos casos són diferents: a Xile els castells són una importació recent, promoguda per un grup reduït d'entusiastes locals que compten amb el suport i la col·laboració puntual dels castellers de Vilafranca; a l'Índia, en canvi, és una tradició mil·lenària, amb trets i característiques molt lligades al seu context cultural.

Els castells indis són aixecats només per homes, la majoria adolescents, i les colles s'enfronten un cop a l'any en un festival en què el guanyador s'emporta un premi en metàl·lic que es destina a un banc de pobres. "Per a ells és com ser estrelles de rock durant un dia", diu Cano Rojas dels castellers indis, la majoria de classe mitjana-baixa o dels suburbis de Bombai. "A l'Índia els castells són un ésser vivent, caòtic i visceral, que necessita molta gent per aixecar-se. Per a ells, és gairebé una pràctica religiosa, que s'acompanya de càntics a Krishna o Ganesh", explica.

Passió i sentiment, tret comú

L'experiència a l'Índia dels directors va ser tan intensa i acolorida, un impacte tan gran, que van arribar a témer que, per contrast, els castells catalans no tinguessin la mateixa força. Res més lluny de la realitat: "L'experiència és igual d'emocionant. Els castells tenen alguna cosa que transcendeix la cultura i el país", diu Rojas, que conclou que, en el fons, les diferències són mínimes. "És més important el que uneix aquestes tradicions que el que les separa", assegura Rojas. I assenyala "la passió i el sentiment" com a principal tret comú.

Tot i això, l'alternança en el documental entre les tradicions convida a fer la comparativa. "Els castells catalans són precisió, solidesa i professionalitat", diu Rojas. "De vegades són massa bons i tot. Els indis són estructures fràgils que pot esfondrar qualsevol variable: pluja, malària... Són imprevisibles i cauen sovint, però quan s'aixequen es crea una eufòria extraordinària. Potser als catalans els aniria bé una mica més de rock'n'roll", afegeix amb timidesa.

El cas xilè, encara en fase embrionària, no es pot comparar a les altres dues tradicions. "És innocent, improvisat i li falta continuïtat", diu Rojas. "Ara bé, a falta de tradició, han fet una cosa molt intel·ligent: portar els castells a l'àmbit social, com a eina de cohesió". Amb el fantasma de la dictadura encara present, els promotors dels castells xilens els presenten com un vehicle per a la pau social, per guarir les ferides d'una societat fracturada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT